Saïd Qutb

Saïd Qutb (1906-1966): nascut en un poblet de l’Alt Egipte, va ser un adolescent brillant i entusiasta nacionalista egipci i àrab. Compositor de poemes, recitava l’Alcorà amb deu anys. Va estudiar per a mestre a El Caire, on es movia en els ambients culturals de la ciutat, i ràpidament va començar a publicar en revistes culturals. Crític de teatre i literatura, poeta i articulista, apassionat del passat àrab i la cultura egípcia, va exercir poc com a mestre i va entrar a treballar en el ministeri d’educació com a inspector escolar. Membre del partit liberal, cultural i políticament aperturista, el Waqf, el seu nacionalisme es va anar convertint en sentir religiós en la dècada dels anys 30. Durant la segona guerra mundial va conspirar contra els britànics participant en un intent d’aixecament egipci a la rereguarda britànica durant la batalla de l’Alamein.

El 1946 va publicar una autobiografia, A Child from the Village (“Un nen de la Vila”), una obra introspectiva de retorn a les arrels culturals personals, però amb una càrrega político-simbòlica innegable en tant que aquestes arrels culturals estaven intrínsecament lligades a la pràctica islàmica tradicional.

El 1948, el govern d’Egipte va decidir enviar-lo als Estats Units a estudiar mètodes moderns d’ensenyament, en part per tal d’allunyar-lo de les seves noves inclinacions ideològiques. Va passar-hi dos anys i va seguir diversos cursos en diferents universitats, però l’experiència va enfortir les seves conviccions antioccidentals. El 1949 va publicar la seva primera obra plenament política, La Justícia Social a l’Islam , en que criticava els modes de vida occidentals, el materialisme, la igualtat entre homes i dones i l’individualisme, amb afegits propis del lloc i del temps, com el lacerant racisme que hi havia als Estats Units, sobretot als estats del Sud. Considerada generalment com una obra menor de Qutb, en realitat, La Justícia Social a l’Islam , marca l’inici del camí envers un nacionalisme religiós-cultural, que portarà, en obres posteriors, a la configuració del gihadisme i les expressions de màxima violència.

Aquesta primera obra política de Qutb reivindica la cultura islàmica en contraposició a l’Occidental des de posicions tant estrictament nacionalistes , com d’un conservadorisme reaccionari. En ella pretén demostrar que totes les teories econòmiques i polítiques que provenen d’occident són superades per l’Islam, si aquest s’aplica correctament. Segons Qutb, en tant que l’Islam és superior, per la seva pròpia natura justa, en aquest no es donen els enfrontaments que hi ha a la societat occidental entre el cristianisme i el comunisme. El que proposa és tornar la mirada cap a la pròpia cultura, la Islàmica, per a trobar solucions als propis problemes i deixar de fer-ho en el món Occidental. En aquest punt, Qutb coincideix plenament amb Taymiyya, en el rebuig a tota influència no-islàmica, que esdevindrà un fonament bàsic i indestriable de la ideologia gihadista, com ho és la neteja de tot allò no “veritablement” musulmà.

La línia argumental de defensa de l’Islam per damunt de la resta de cultures és contínua en el llibre, arribant a afirmar que els principis de la revolució francesa, però “de manera más profunda y elevada” , ja s’aplicaven per l’Islam des de fa catorze segles. O que en l’Islam no hi ha racisme i que el genocidi dels nadius americans amb l’Islam no hauria passat mai.

La versió més reaccionària del pensament de Qutb apareix amb la situació de la dona a l’Islam. Després d’afirmar la casi complerta igualtat entre home i dona, “la libertat que el Islam garantiza a las mujeres proviene de una fuente humana y noble y se establece en pro de unos objetivos igualmente puros. En el caso de Occidente, hay un propósito esencial para hacer que la mujer salga de su casa para trabajar; la falta de valor del hombre occidental para asumir la responsabilidad de cuidarlas y salvaguardar el honor y la castidad de la mujer. Ésa es la única razón que empujó a las mujeres a trabajar” .

I la dosi de moral ultraconservadora: “Francia facilitaba a las mujeres el derecho a todos los tipos de falta de castidad, públicos o privados. Este <privilegio> es el único que el Islam niega a todas las mujeres, como también se lo niega a los hombres, con la finalidad de elevar el puro instinto animal de las relaciones sexuales de su nivel estrictamente físico y convertirlo en el elemento esencial de los cimientos de la familia (…) Todos ellos [els homes] <hacen uso> de las mujeres y todos sabemos cómo ellas consiguen el éxito en esos campos. Todos conocemos, demasiado bien, lo que deben entregar para conseguir triunfar (…) Es evidente que ellos se aprovechan del hambre de las mujeres por conseguir ganacias materiales y algo de éxito, sin el menor atisbo de sentimientos nobles y humanos (…) la única razón de su actitud es que el hombre no está dispuesto a mantener a la mujer y, por ello, la obliga a trabajar”.

“La familia es una institución con profundas raíces tanto biológicas, como psicológicas y sociales. En consonancia con esta afirmación, la idea de que una mujer debe pertenecer exclusivamente a un hombre es una exigencia biológica tendente a asegurar la reproducción y la salud de los hijos. Se ha comprovado, en este sentido, que la mujer que es fecundada por hombres diversos, tras un cierto tiempo, concibe hijos enfermizos”.

El tracte a la dona escenifica perfectament quines són les llibertats reals, individuals i socials, en la societat islàmica que imagina Qutb: tot depèn del que es pugui trobar a l’Alcorà, i tot es deu al sistema de vida marcat per aquest, segons la particular visió de Qutb. Les diferències amb societats totalitàries occidentals són gairebé inexistents. Un Estat que ha de vetllar pel correcte compliment de la norma, uns individus que no poden sortir d’aquesta, ni opinar-ne, però que han de vetllar i guiar als que se surtin de la norma, i uns “rics” que governen per a assegurar els correcte compliment de la llei islàmica. Aquesta, a més, inclou explícitament els càstigs físics que Qutb defensa.

També tracta d’explicar com ha de funcionar a nivell econòmic una societat plenament islàmica. El cert és que, amb la referència gairebé única de la forma de vida àrab quan va aparèixer l’Islam, la cosa es complica molt, ja que passar d’una societat eminentment ramadera en la que el pillatge tenia una gran importància, a una societat industrial, és un salt còsmic. Qutb accepta la propietat privada, però de bens, no la de la terra, que ha de ser sempre comunal. A més, qui dona la riquesa en definitiva és Déu, i per tant, aquesta ha de ser utilitzada pel bé de la comunitat, però regida pels homes savis. Igualment, proposa una certa redistribució de la riquesa basada en part en el compliment de la norma islàmica, el zakat, i en part en la consciència de cada individu, però tot ha de ser realitzat pel bé de la comunitat, regulada per la xaria.

En tornar a Egipte l’agost de 1950, després de passar dos anys als Estats Units, va incorporar-se al seu lloc de treball al ministeri d’Educació, i la tardor d’aquell mateix any va fer el hajj, el pelegrinatge a La Meca. Va participar en els preparatius del cop d’estat que el juliol de 1952 va derrocar el Paixà i va dur al poder a un grup de militars entre els que destacava Nasser, que es va acabar alçant amb el poder. Enfrontat ràpidament amb la cúpula militar, Qutb era l’únic civil del Consell de la Revolució, ni la seva bona relació amb Nasser, ni el fet que hagués actuat d’enllaç entre els militars i els Germans durant la preparació del cop el van salvar. Les seves crítiques a la lentitud del procés de reformes i als pactes amb la presència britànica van enfurismar els militars.

Qutb va ingressar als Germans Musulmans el febrer de 1953, dirigint el diari de l’organització, i esdevenint cada cop més crític amb la Junta Militar i amb Nasser.

L’octubre de 1954, un membre dels Germans va intentar assassinar Nasser. La resposta va ser brutal, d’una magnitud mai vista. Van ser detingudes unes 61.000 persones entre membres i simpatitzants dels Germans Musulmans. La immensa majoria, Qutb inclòs, van ser salvatgement torturats amb mètodes desconeguts com les descàrregues elèctriques, l’ús de gossos, o la detenció i tortura de familiars. Van ser empresonats 1.450, i un centenar executats.

Qutb va passar deu anys a la presó, on va escriure A l’ombra de l’Alcorà, un llibre d’anàlisi, teorització i interpretació de l’Alcorà, i posteriorment, el 1965, Milestones (“Fites en el camí”) l’obra definitiva del seu pensament.

Tal i com feia a La Justícia Social a l’Islam, Qutb mostra els seus grans coneixements alcorànics, més profundament en aquest cas, i els utilitza contínuament per a donar veracitat a les seves afirmacions, crítiques, anàlisis i formes d’actuació. També és cert que aquests són emprats interessadament, citant sovint només una part del versicle alcorànic, de manera que garanteix l’asseveració del que afirma si no es llegeix el versicle complert, i sobretot si no es compara amb altres que tracten la mateixa temàtica.

En la introducció del llibre ja afirma que la humanitat és a punt d’arribar a la destrucció, que la democràcia occidental i el marxisme no funcionen ni econòmicament –especialment el marxisme-, ni en valors humans, ja que aquests sistemes estan en contra de la pròpia natura humana, i per aquesta raó no poden liderar la humanitat. Qutb reconeix que cal preservar els avenços tècnics i científics occidentals, però fent-los compatibles amb una vida harmoniosa i saludable, que només l’Islam pot donar. Malgrat això, per a Qutb, la fi de l’època de les innovacions científiques ja havia arribat –no va viure per a veure la revolució digital-, i totes les teories econòmiques i socials fetes per l’ésser humà havien fracassat.

Aquesta visió catastrofista del moment històric és propi d’altres pensadors islamistes com Taymiyya, però contemporàniament té moltes similituds amb la lectura de les ideologies totalitàries, les quals sempre es presenten com a úniques capaces de “salvar” la humanitat, o més ben dit, a la part d’aquesta que segueixi la seva ideologia, davant d’un món en pràctica descomposició.

Per a Qutb, és clar que “tot el món està submergit en la Jahiliyyah”, la qual, “està basada en la rebel·lió contra la sobirania de Déu a la terra. Transfereix a l’home un dels més grans atributs de Déu, anomenat sobirania, i fa a alguns homes senyors per sobre dels altres”, fet que “pren la forma de reclamar el dret de crear valors, de crear normes de comportament col·lectiu, i d’escollir qualsevol forma de vida pertany als homes, sense importar el que Déu ha prescrit”. Aquí hi ha dos conceptes clau: la sobirania de Déu, hakimiyya, i jahiliyyah, la contraposició a la sobirania divina.

Cal fixar-se en la importància del que Qutb afirma: la humanitat viu en jahiliyya perquè s’ha revelat contra Déu, creant homes que són amos d’altres homes i es creuen amb el dret de crear lleis i d’escollir tipus de vida que no són els prescrits per Déu. D’aquí que les ideologies i formes de vida occidentals, tant en el capitalisme com en el comunisme, l’home visqui sense la dignitat que Déu li ha donat.

Per a posar fi al món jahilí, cal que una comunitat esdevingui una avantguarda que ensenyi a la humanitat i la guiï cap a aquesta societat perfecta. En aquest camí trobaran una sèrie de fites (“milestones”) que estan assenyalades en l’Alcorà i que Qutb explicarà al llarg d’aquesta obra. Per a fer-ho, es remetrà a la primera comunitat musulmana, un grup que és un exemple a seguir perquè Déu els va escollir per a dur a terme el seu propòsit, que és canviar la història de la humanitat en la direcció ordenada per Déu. Per a Qutb, la primera gran diferència entre la primera generació de musulmans i la resta, és que aquells només seguien l’Alcorà, mentre que les altres han barrejat aquesta font amb d’altres com la filosofia grega, tradicions jueves, teologia cristiana, etc.

Cal, doncs, allunyar-se completament de la jahiliyya que domina el món , idees, hàbits, lleis, fins i tot d’allò que es considera cultura islàmica i que en realitat no ho és. Cal viure sota l’obediència i l’acció que marca l’Alcorà, ja que només canviant per si mateixos, en aquesta mateixa forma, els autèntics musulmans, es podrà canviar el món. Qutb assenyala, a més, que en el camí hi haurà dificultats i sacrificis, i cal no oblidar mai el que s’està fent i el perquè.

Qutb tracta també el tema del gihad. Argumenta que, durant els 13 anys de prèdica a La Meca, Déu va contenir Muhammad de lluitar i li va manar tenir paciència i contenció. Després li va ordenar emigrar a Medina i li va donar permís per a combatre, concretant en el combat als politeistes amb la força, i als hipòcrites amb la pregària i la discussió. L’Islam, doncs, utilitza la pregària i la persuasió per a reformar idees i creences, i la força física per a abolir les institucions i autoritats jahilys, però, “tampoc utilitza la coacció per a canviar les idees del poble”.

Però, per al lector, és difícil veure aquesta negació de la coacció, especialment quan afirma que el gihad sigui només defensiu, com afirmen alguns intel·lectuals: “Ells diuen “L’Islam només ha promulgat la guerra defensiva!” i pensen que han fet algun bé a la seva religió privant-la de la seva metodologia, que és abolir tota injustícia de la terra, portar a la gent cap a l’adoració de l’Únic Déu, i allunyar-los de la servitud d’altres cap a la servitud a Déu. L’Islam no obliga a la gent a acceptar les seves creences, però vol proporcionar un entorn lliure en el que podran escollir les seves creences”.

Aquest gihad té, com no podia ser d’altra manera, característiques pròpies i úniques, “El Gihad islàmic no té cap relació amb la guerra moderna, ni en les seves causes ni en la manera en la que es desenvolupa. Les causes del Gihad Islàmic s’haurien de buscar en la pròpia natura de l’Islam i del seu paper en el món, en els seus elevats principis, que els han estat donats per Déu i per la implementació amb la que Déu va situar al Profeta (la pau sigui amb ell) com al Seu Missatger, i el va declarar el darrer de tots els profetes i missatgers”.

Amb aquesta premissa, Qutb referma que l’home ha usurpat la sobirania a Déu, i li ha de ser retornada. Proclamar la sobirania de Déu significa eliminar tota sobirania humana i anunciar el comandament de Déu a tota la terra. Però amb aquest plantejament, queda clar, i així ho expressa Qutb, que l’establiment de la sobirania divina no es pot fer tant sols mitjançant una teocràcia, un govern de “religiosos”, sinó amb el seguiment estricte de les lleis d’aquest.

Per a fer el gihad, “Un musulmà lluita amb les seves riqueses i la seva persona “a la manera de Déu” per la importància d’aquests valors que no estan motivats pel guany personal o per l’avarícia. Abans que un musulmà entri al camp de batalla, ja ha lluitat una gran batalla interior contra Satàn” .

I a continuació, fa una sèrie d’afirmacions molt clares sobre els objectius del gihad: “És la veritable naturalesa de l’Islam prendre la iniciativa per a alliberar els éssers humans de tota la terra de tota la servitud que no sigui cap a Déu” ; “Per tant és el deure de l’Islam l’aniquilar aquests sistemes, ja que son obstacles en el camí de la llibertat universal” ; “A l’Islam, Gihad és simplement un nom per  als esforços per a fer a aquest sistema el dominant al món” ; “Per tant, allà on una comunitat islàmica existeixi és un exemple del mode de vida ordenat per la Divinitat, té el dret diví  de fer un pas endavant i prendre el control de l’autoritat política de manera que pugui establir el sistema Diví a la Terra, mentre deixa la qüestió de la creença a la consciència individual de cadascú”. El mateix nacionalisme-religiós s’explicita, a continuació, territorialment: “La pàtria és aquest lloc en el que la fe islàmica, el mode de vida islàmic, i la Xaria de Déu és dominant; Només aquesta accepció de “pàtria” és digna de l’ésser humà (…) El nacionalisme és la creença, Dar-ul-Islam és la pàtria, Déu és el governant, i l’Alcorà és la constitució”.

En aquesta lògica, el creient és una mena d’esser superior, que no qüestiona l’Islam, ni el justifica, tant sols el segueix en la seva forma correcta i pura, rebutjant tota influència externa i jahiliyya, i que supera les pressions del món modern per a mantenir-se fidel a la seva fe, i la màxima mostra d’això és el martiri en la defensa de l’Islam. Qutb utilitza exemples de màrtirs citats en l’Alcorà, i també la seva pròpia experiència en les presons de Nasser, com a creient que ha patit la tortura, encara que no ho personalitza, tant sols relata com els creients no abandonen la seva fe per brutals que siguin les tortures a que són sotmesos. “La més alta forma de triomf és la victòria de l’ànima sobre la matèria, la victòria de la creença sobre el dolor, i la victòria de la fe sobre la persecució.”

Les recompenses a aquestes penalitats no tant sols arriben en aquest món en la forma d’una vida correcta, que és la única que permet assolir la veritable felicitat, a més, els àngels veuen el que pateix el creient i reconeixen la seva fe, i finalment hi ha el més enllà, on Déu els reconeixerà i premiarà.

Qutb deixa clar que s’aparta de tota ideologia o teoria política que no sigui l’estricta adherència a l’Islam: “No ha sigut un conflicte polític, ni econòmic, ni racial; si hagués sigut algun d’aquests, el seu assentament hagués sigut senzill, i la solució a les seves dificultats hagués estat simple. Però essencialment és un conflicte entre creences – entre la incredulitat i la fe, entre Jahiliyya i Islam” .

En la mateixa línia, un paràgraf que haurien de llegir molts analistes, intel·lectuals i estudiosos del fenomen gihadista, especialment aquells més etnocentristes, que creuen tenir, des d’Occident, amb les seves ideologies i mètodes, la resposta a totes les problemàtiques del món, independentment de les circumstàncies històriques, pes cultural, i un llarg etcètera que presenta cada conflicte humà: “Els enemics dels Creients poden desitjar canviar aquest conflicte per un enfrontament econòmic, o polític, o racial, de manera que els creients quedin confosos respecte a la veritable naturalesa de la lluita i que la flama de la seva creença s’extingeixi. Els creients no han de ser enganyats, i han d’entendre que és un truc. L’enemic, canviant la naturalesa de la lluita, miren de privar-los de la seva arma de veritable victòria, la victòria que pot prendre qualsevol forma, com la victòria de la llibertat d’esperit com va ser el cas dels Creients” .

I continua, “veiem un exemple d’això avui dia en els intents de la Cristiandat per a intentar enganyar-nos distorsionant la història i dient que les Croades van ser una forma d’imperialisme (…) El desemmascarat esperit croat va ser esclafat contra la roca de la fe del lideratge musulmà que va venir de diversos elements, incloent Salahuddin el Jurd i Turah Shah el Mameluc , que va oblidar les diferències de nacionalitats i va recordar les seves creences, i va sortir victoriós sota la bandera de l’Islam” , tota una bufetada al nacionalisme àrab, a l’orientalisme europeu, i un veritable full de ruta que els gihadistes segueixen.

Qutb va ser alliberat el 1966, però detingut al poc temps, en part per l’èxit del seu darrer llibre, en part perquè dirigia intel·lectualment un grup escindit dels Germans Musulmans que preparava atemptats contra el règim.

Acusat de kairigita  durant el judici, fet que va refusar, va ser condemnat a mort i penjat el 26 d’agost de 1966, esdevenint un nou màrtir de l’islamisme radical.

La seva herència no va ser estrictament doctrinal, ja que els joves més radicals d’entre els Germans Musulmans el van proclamar el seu líder i van rebutjar els punts de vista moderats oficials de l’organització.

La doctrina de l’excomunió, takfir, prenia cos i rellevància, als anys setanta va néixer a Egipte la primera organització que l’aplicava, avui, és part essencial de la ideologia gihadista, que l’aplica sense restriccions: “Para Zawahiri, el pensamiento de Qutb jugaba un papel fundacional: <El llamamiento de Qotb a la lealtad a la unicidad de Alá, a la sumisión a su única autoridad y su única soberanía (hakimiyya) fue la chispa que incendió la revolución islámica contra los enemigos del islam en todo el mundo>, escribió en Caballeros bajo la bandera del Profeta” (KEPEL, G., Fitna.  Guerra en el corazón del islam, Paidós, Barcelona, 2004)

“El núcleo de las ideas de Sayid Qutb consiste en un total rechazo de la modernidad (…) ya que la modernidad representa negar la soberanía de Dios (hakimiya) en todos los campos de la vida y relegar la religión al basurero de la historia. De ahí la sensación casi de desesperación que impregna sus escritos: el Islam de este siglo está en camino de perder su control sobre la sociedad, el mundo lo está dejando a un lado” (SIVAN, E., El islam radical, Edicions Bellaterra, Barcelona 1997)

“La mayoría de los militantes y movimientos han estado influidos directa o indirectamente por el ideólogo más prominente del extremismo musulmán moderno, Sayyid Qutb (…) la educación y el contacto de Osama Bin Laden con el islam wahabí, junto con su descubrimiento de las ideas de Qutb y sus discípulos en la universidad y en Afganistán, transformaron a este joven tímido, serio, educado y devoto en el padrino del terrorismo mundial (…) Qutb influyó e inspiró a muchos militantes, desde los asesinos de Anuar al-Sadat hasta los seguidores de Osama Bin Laden y Al-Qaeda” (ESPÓSITO, J. L., Islam. Pasado y presente de las comunidades musulmanas, Paidós, Barcelona, 2006)