Muhammad Ibn Abdul-Wahhaab

Muhammad Ibn Abdul-Wahhaab (1703-1792), creador d’una doctrina imprescindible per a comprendre l’islamisme modern. Fill d’un jutge islàmic i educat en l’ambient d’una família d’estudiosos islàmics de la regió de Najd, la família de Musharraf de la tribu Tameem, Muhammad Ibn Abdul-Wahhaab recitava l’Alcorà de memòria amb deu anys, i als dotze va fer el seu primer hajj.

Va dur a terme nombrosos viatges per a estudiar jurisprudència islàmica (fiqh), en els que va conèixer xiites i sufís i les seves formes de viure i entendre l’Islam. No es sap on va viatjar, i s’especula amb el fet de si va estar a Bagdad, o només va arribar a Basora. El que és ben clar és que pràcticament no va sortir de la península aràbiga, i que va ser a la Meca on va conèixer l’obra d’Ibn Taymyya. Seguidor de l’escola Hanbalí, és difícil saber fins a quin punt va rebre la influència d’altres escoles, així com d’altres cultures. El que és segur és que la influència de Taymyya va ser molt forta, com es veu en la seva obra.

Després de molts anys de viatjar, s’arriba a dir que uns vint anys, va decidir tornar a la seva regió natal i es va establir a Huraimila, on va començar a impartir classes a la mesquita local. També va iniciar la seva dawa, cridant a la puresa islàmica, i condemnant pràctiques comuns a la zona que ell considerava no-islàmiques i politeistes, com l’adoració de sants, la construcció d’altars o monuments funeraris amb pedres.

La història wahabbita afirma que, per evitar enfrontar-se amb el seu pare, Muhammad Ibn Abdul-Wahhaab va contenir-se en les seves crítiques i va esperar fins a la mort d’aquell per a iniciar, fora dels cercles més propers, la seva campanya de “re-islamització”.

Aquesta la va iniciar realment quan es va posar sota la protecció de l’Emir de la zona, Uthmaan, segellant el pacte casant-se amb la neboda de l’Emir. Amb la seva seguretat personal garantida, Wahhaab va destruir personalment els monuments, tombes i troncs utilitzats per la població com a estris i indrets on resar, demanar desitjos i fer sacrificis d’animals (pràctiques que s’assemblen molt a les descrites en l’Antic Testament com a pròpies dels habitants no jueus de la zona).

A continuació, i sempre d’acord amb l’Emir, instaura la Xaria per a acabar amb tota pràctica politeista i “desviada” del veritable Islam. És en aquest context que ordena la lapidació fins a la mort d’una dona que confessa haver comès adulteri, però a continuació, l’enterra de forma islàmica perquè amb la confessió i la posterior lapidació considera que ha tingut un comportament islàmic, ja que ha purificat el seu pecat per mitjà de la confessió pública i morint com ordena la Xaria. Wahhaab fa que l’Emir llanci la primera pedra en la lapidació.

De forma paral·lela a les intervencions físiques, Wahhaab escriu cartes a diversos líders tribals i religiosos en les que explica la seva visió del “veritable islam”.

Però la intransigència i les actuacions de Wahhaab provoquen una reacció contrària per part dels habitants que forcen l’Emir a expulsar-lo. Waahhab s’estableix a al-Diriyyah, població d’uns mil habitants que es trobava sota el domini de Muhammad ibn Saud, amb qui, de nou, Waahhab estableix un pacte segons el qual ell s’encarregarà de la correcta aplicació de la norma islàmica, i Saud el protegirà i s’ocuparà de les qüestions polítiques, econòmiques, així com d’impartir justícia, sempre, però, sota el consell de Waahhab que n’assegurarà la correcció dintre de la llei islàmica.

Cal dir que aquesta distribució de poder polític i religiós és una innovació contrària a la doctrina unitarista de l’Islam, la qual segueix l’exemple del Profeta i la posterior institució del Califat. També és un exemple prou avançat del que seran les doctrines totalitàries, en que s’accedeix al poder absolut i s’inicien conquestes territorials sota la coartada d’una ideologia determina presentada com a única justa i “alliberadora”.

Seguint les seves pròpies passes, Wahhab continua enviant escrits i seguidors a altres zones per tal de convèncer que el seguissin en la correcta aplicació de la Xaria, però amb poc èxit malgrat que es van creant petits grups de seguidors en diferents indrets.

Davant aquesta situació, canvia la prèdica per la violència, i fa una crida al gihad contra la zona de Najd, d’on havia estat expulsat. Aquesta és una situació molt important, ja que aquestes havien estat les passes seguides pel Profeta: prèdica, exili i gihad. Entre les raons de Waahhab per a atacar Najd, hi havia un enfrontament personal amb un germà seu, que havia escrit un llibre refutant les seves idees, especialment el fet de declarar no creients els musulmans que no seguien la seva visió de l’Islam (un altre fet que incorporaran Mawdudi i Qotb). Els Saud ataquen i conquereixen Najd, que amplien així els seus dominis. Waahhab no participa als combats.

La forma que utilitzava Waahhab per a convèncer els emirs que el seguissin consistien en prometre l’ajut diví i l’obtenció de riqueses, però tant sols atiava a la lluita entre àrabs, mai va posicionar-se contra els otomans per permetre aquestes “males pràctiques” que ell perseguia. Com a molt, aprofitava la manca de presència física d’aquests.

En el seu camí de retorn a l’Islam “autèntic”, Waahhab segueix bàsicament les passes de Taymiyya, com faran a la llarga altres com Qotb o Mawdudi.

Hi ha unes disset obres atribuïdes a Wahhab, de diversa extensió, però normalment curtes, o molt curtes, i cada una d’elles dedicada a una qüestió determinada, malgrat que se’n tracten vàries de forma recurrent, especialment el monoteisme, els pecats d’associació o la grandesa de l’alcorà.

Podem, de tota manera, establir els principis de la doctrina de Wahhab:

  • El tawhid com a base de l’Islam i l’Alcorà com a única font de coneixement; refermament absolut del tawhid, la unicitat de Déu, al que no es pot associar res, ni els profetes, i que fer-ho és pecat. Aquest és l’autèntic monoteisme, la resta és shirk (politeisme, associar a Déu altres deus), que està condemnat amb la mort.
  • L’Alcorà i la Sunna com a única font de coneixement, als que cal recórrer davant qualsevol problema o disputa, encara que això impliqui rebutjar les opinions establertes pels escolars islàmics i acceptades i practicades pels creients. Només en el cas que no es trobi la resposta en els textos sagrats es pot utilitzar la ijtihadd, -“raonament independent”- que consisteix en buscar solucions a problemes o qüestions de comportament quotidià de forma islàmica inspirant-se en els textos sagrats i la realitat present). Però es nega tota racionalitat si aquesta xoca amb algun precepte alcorànic, que és una forma de negar el mètode científic i el que de ell en pugui sortir, des de la teoria de l’evolució fins al moviment dels planetes al voltant del sol.
  • Els autèntics musulmans;  Wahhaab ordena la “correcta” vida islàmica mitjançant la dawa (“crida al altres al camí que plau Alà” ), que per a Waahhab és la “segona activitat més noble”  després de l’afirmació del tawhid. Cal fer-la en diferents fases: En primer lloc cal instaurar una societat veritablement islàmica “disposant el bé i eradicant el mal” , aquest sovint es mostra en costums no islàmics que cal eliminar. Això es fa mitjançant la prèdica, amb paraules amables, i si amb aquestes no s’aconsegueix, amb paraules dures. A continuació cal utilitzar l’amenaça, per exemple l’excomunió (que implica la mort), i finalment l’ús de la força, destruint els “llocs del mal” com mausoleus, boscos “sagrats”, etc, i aplicant la xaria, en la mateixa línia que va seguir quan va ordenar la lapidació de l’adúltera.
  • El darrer pas és el gihad, però inevitable si la prèdica no ha tingut efecte. Waahhab no participava en els combats, però enviava les expedicions i n’era el guia espiritual, tot i que a una distància segura. Els Saud eren els que les dirigien militarment.
  • Els musulmans que no portin una correcta vida islàmica no poden ser considerats com a tals i queden excomulgats. Aquesta postura, gairebé inèdita en la història de l’Islam, i pràcticament oblidada, la influència de Taymmiyya era molt dèbil, comporta una veritable revolució ideològica, ja que fins al moment hi havia diferents visions de l’Islam, sovint enfrontades en ferotges guerres, però no s’havia creat una línia de pensament amb aplicacions físiques que dugués a terme excomunicacions reals dintre d’una mateixa comunitat, i encara menys pel fet de saltar-se alguna norma islàmica.
  • Necessitat d’un Estat islàmic per a establir el veritable Islam; El veritable Islam només pot existir en un Estat autènticament islàmic que tingui l’Alcorà com a única referència, i la xaria com a llei. Aquest és l’Estat que va voler fundar, de la ma de la família Saud al cor d’Aràbia, i és el que els seus descendents van acabar conformant amb la creació del Regne Islàmic d’Aràbia Saudita. L’establiment d’aquest regne, i el descobriment dels immensos dipòsits de petroli que amagava el seu sòl, van permetre, especialment a partir del anys setanta, l’expansió del wahabisme com a doctrina islàmica. Influència de la doctrina wahhabita en l’islamisme radical: Mitjançant els anomenats “bancs islàmics”, i una ben organitzada xarxa d’organitzacions caritatives de tota mena, ONGs en llenguatge actual, la doctrina wahabita va arribar a tot el món. Mesquites, escoles, hospitals, madrasses alcoràniques, van ser construïdes i mantingudes amb “petrodòlars” que oferien ajuts social més adoctrinament religiós. D’aquesta xarxa en van sorgir, en bona part, els Talibans afganesos, educats en madrasses pagades pels saudites on nens orfes, desplaçats per la guerra, passaven anys memoritzant l’Alcorà sota la disciplina de mestres ultraconservadors.

Wahhab va saber combinar una visió ultraortodoxa o integrista islàmica amb el pragmatisme polític derivat del seu pacte amb els Saud, un fet que arriba a l’extrem de permetre que aquests cobrin impostos a altres musulmans encara que no estiguin dintre del concepte de zakat, sinó que són per al pur enriquiment de la família Saud.

Era ultrarigorós en la norma, va prohibir la música i el cant, fet pràcticament inèdit en l’Islam, i que no té un suport en la doctrina islàmica, però va permetre que els Saud no respectessin aquesta mateixa norma. Val a dir que a l’Aràbia Saudita actual poc han canviat les coses en aquest sentit, ja que mentre les famílies governants tenen una vida personal completament allunyada de tota norma islàmica, en el vessant públic donen una imatge molt pietosa. Aquest fet és especialment escandalós, ja que per a Wahhab, tot aquell que no segueix estrictament els mandats islàmics no pot ser considerat musulmà, però no ho aplica als Saud.

Pel que fa a l’obra de Wahhaab, en tant que els seus escrits consisteixen bàsicament en fer una afirmació i refermar-la amb una aleia alcorànica o d’algun hadit, tal com dèiem anteriorment, són molt simples i no tenen altra intenció que la de mostrar l’adherència total a l’Alcorà i la Sunna. Mostren, alhora la manca d’espai per a la reflexió o la reinterpretació de cada frase que consti en els textos sagrats, impossibilitant així cap mena d’avenç en el pensament i condemnant una societat a viure en l’obscurantisme més absurd.

És interessant comprovar com els seguidors de Wahhab rebutgen aquesta denominació, malgrat que cada cop la incorporen més, i prefereixen dir-se tant sols, “musulmans” -inicialment s’autoanomenaven “muwahhideen”, “els monoteistes”- en el que és una demostració de la pròpia consideració com els únics musulmans autèntics, donat que són els únics que s’adhereixen veritablement a la norma islàmica. Els wahhabites afirmen que tots aquells que s’adhereixen a l’Alcorà i la Sunna defensen el mateix que ells, en una forma d’inclusió per exclusió. També reivindiquen un passat de persecucions per part del règim otomà, així com per xiites i sufís, mostrant, com no podia ser d’altra forma, un currículum de martirologi en la defensa del veritable Islam.

L’empremta de Wahhab en el pensament islamista, des de l’estrictament religiós, fins al polític en les seves diferents expressions, és àmpliament constatable i profund, més enllà dels límits d’Aràbia i de les madrasses i mesquites escampades per tot el món i pagades amb el diner del petroli saudita.

D’especial importància va ser la propagació a Egipte del wahhabisme, dut a terme per un sirià d’origen, Muhammad Rashid Rida (1865-1935), professor a la universitat islàmica d’Al-Azar, la de major prestigi mundial. Rashid va publicar les obres de Taymiyya, i va editar una revista en la que defensava les tesis de Wahhab i atacava les “innovacions en l’Islam”. Un dels seus seguidors i alumnes va ser un estudiant de magisteri originari d’un província llunyana i de nom Hassan al-Banna , fundador dels Germans Musulmans, organització en la que van militar Saïd Qutb i Abdulah Azzam.

“El movimiento wahabí es tal vez el movimiento renovador más conocido del siglo XVIII. Su importancia se debe no sólo a su influencia en la formación de Arabia Saudí, sino también, y lo que es más importante, a su papel como ejemplo para el resurgimiento moderno”. (ESPÓSITO, J. L., Islam. Pasado y presente de las comunidades musulmanas, Paidós, Barcelona, 2006.)

“El més important dels moviments revivalistes influenciats pels neo-hanbalís és sens dubte el moviment Wahhabita a la península aràbiga. El terme “Wahhabita,” deriva del fundador del moviment, Muhammad b. ‘Abd al-Wahhab (d. 1206/1792), no s’utilitza entre els seguidors de la seva escola, però és útil com a mitjà per a distingir entre aquesta particular tradició intel·lectual i altres d’inspiració salafi o neo-hanbalí.” (LAV, D., Radical Islam and the Revival of Medieval Theology, Cambridge University Press, New York, 2012.)

“Su mensaje , sin ser una reacción contra una amenaza occidental, tenía una resonancia nacionalista de alcance internacional, pues contribuyó a la fundación de una nación árabe en el seno del imperio otomano (…) Y tenía, por último, un alcance reformador: el espíritu unitario del wahabismo rechaza las formas político-religiosas ilegítimas, por considerar que atentan contra la unicidad divina (…) El wahabismo, tan denostado por los autores contemporaneos, dejó una huella profunda en las expresiones posteriores de la vuelta al islam, incluyendo (por su reserva frente a ciertas expresiones del sufismo) el pensamiento de los Hermanos Musulmanes” (BURGAT, F., El islamismo en tiempos de al-Qaida, Edicions Bellaterra, Barcelona, 2006.)

“Para Ibd Abd al-Wahhab, el período normativo del islam era la época de Mahoma y la primera comunidad. Todos los avances posteriores al Profeta y las interpretaciones clásicas de los ulemas y las escuelas jurídicas estaban sujetos a revisión y reevaluación a la luz de las fuentes fundamentales del islam (…) También se diferenciaba del proceso de reinterpretación adoptado por el movimiento modernista islámico en el siglo siguiente, que trataba de formular soluciones aceptables desde el punto de vista islámico se debía buscar en su forma pura y sin adulterar en la comunidad del siglo VII”. (ESPÓSITO, J. L., Islam. Pasado y presente de las comunidades musulmanas, Paidós, Barcelona, 2006.)

Últimes Notícies