Models de radicalització

  1. Model 3N

Tractant de respondre a la pregunta, què motiva a individus “normals” a convertir-se en radicals? Arie W. Kruglanski i el seu equip proposen que la resposta es troba en la intersecció de tres forces psicològiques a les que anomenen les 3N: 1) les necessitats o motivacions de l’individu (needs), 2) les narratives ideològiques de la cultura de l’individu (narratives), i 3) la interacció entre la pressió grupal i la influencia social que es dona dintre de la xarxa social de l’individu (networks).

La primera d’aquestes forces són les necessitats, la motivació individual dels individus. Si bé s’han proposat diferents motivacions en relació a la radicalització (per exemple: honor, estatus social, venjança i lleialtat), des del model 3N aquestes motivacions es redueixen a la recerca de significat (significance quest). La recerca de significat es refereix a la necessitat de marcar la diferència, de ser important, de ser algú. Aquesta motivació, però, no sempre és la dominant, ja que existeixen moltes altres motivacions. Així, per a que aquesta motivació es converteixi en dominant, ha d’existir un catalitzador, un esdeveniment desencadenant. En concreto, es parla de tres esdeveniments que la poden desfermar: 1) la pèrdua de significat (p.ex.: humiliació, alienació social); 2) la percepció d’una amenaça al significat (p.ex.: la possibilitat de ser rebutjat); i 3) l’oportunitat d’obtenir un guany considerable de significat (p.ex.: convertir-se en un heroi, un màrtir). Un cop que alguns d’aquests esdeveniments es desfermin, la recerca de significat es converteix en una força dominant que porta a realitzar diferents accions per a aconseguir un objectiu: recuperar o augmentar el significat.

La segona d’aquestes forces és la narrativa o ideologia. La narrativa és la que ens indica quins són els mitjans necessaris per a aconseguir el significat, els quals estan determinats culturalment. Les persones articulen el seu sentit de la realitat al voltant d’històries compartides que els proporcionen significat i certesa. En el cas de les ideologies extremistes, aquestes generalment ofereixen una visió polaritzada de la societat (“nosaltres i ells”), que en certs casos legitimen l’ús de la violència envers grups com a mitjà per a aconseguir significat.

La tercera d’aquestes forces és la xarxa social, és a dir, el grup de persones que subscriuen la narrativa. Aquests grups, a més de validar les narratives, poden empoderar als seus membres amb recursos materials i, sobretot, oferint un sentiment de pertinença i prestigi.

La confluència d’aquestes tres forces seria la que duria a cert grau d’extremisme, sense importar l’ordre en el que apareguessin aquestes forces. Tot i això, cal destacar que aquestes tres forces bé podrien dur a la presa d’accions no radicals. La gran diferència es troba en la narrativa. Quan la narrativa identifica mitjans extremistes com els únics per a restituir o guanyar significat, seria quan un individu “normal” es convertiria en radical.

2. Model de les dos piràmides

Els investigadors Clark McCauley i Sophia Moskalenko proposen una distinció clau per a comprendre la radicalització. La distinció entre la narrativa, siguin les idees, allò que es pensa, i les accions, allò que es fa. En base a aquesta distinció, proposen diferents nivells de radicalització atenent a la intensitat de les narratives i les accions, les quals representen en una piràmide poblacional. Així, existirien dos piràmides: la piràmide de la radicalització de la narrativa y la piràmide de la radicalització de l’acció.

La piràmide de la radicalització de la narrativa presenta quatre nivells: 1) neutrals, 2) simpatitzants, 3) justificadors i 4) obligació moral personal. En la base de la piràmide es situen aquells que no accepten cap narrativa radical, els inerts, que es corresponen amb la majoria de la població. En un nivell superior es troben aquells que simpatitzen amb algunes de les idees radicals, els simpatitzants. A continuació hi ha els que consideren que les accions radicals estan moralment justificades, els justificadors. Finalment, en la cúspide de la piràmide es situen els que creuen que es un deure individual donar suport i participar en la defensa de les seves idees, aquells que tenen una obligació moral personal.

La piràmide de la radicalització de l’acció també presenta quatre nivells: 1) inertes, 2) activistes, 3) radicals i 4) terroristes. En la base de la piràmide hi ha els que no realitzen cap mena d’acció en suport, qualsevol que siguin les seves creences o sentiments, els inertes. En el següent nivell estan representats els activistes compromesos amb les accions polítiques legals i no violentes. En un nivell superior es situen els radicals, aquests estarien involucrats en accions polítiques il·legals que poden incloure violència. Finalment, a la cúspide de la piràmide es troben els terroristes, que són radicals que apunten a la violència letal entre els civils.

Les fronteres entre els diferents nivells de la piràmide de l’acció representen els punts d’acció més importants: de no fer res es passa a fer alguna cosa, de l’acció política legal a l’acció política il·legal, i d’aquesta a matar a civils. No obstant, és important tenir en compte que no proposen una radicalització lineal en la que els individus van passant d’un nivell a l’immediatament superior. És possible que es saltin nivells, així como que passin a nivells inferiors.

Respecte a la relació entre les dos piràmides, aquesta no és simple. L’acceptació dels elements narratius es relaciona amb els nivells d’acció, de manera que l’acceptació d’una obligació moral personal és molt probable entre els terroristes, i menys probable entre els inerts. De la mateixa manera, el no creure en cap dels aspectes de la narrativa és més probable entre els inerts i menys probable entre els terroristes. Per tant, la relació entre ambdues piràmides és probabilística, no determinista. De tota manera, és possible trobar-se amb individus políticament inerts que sentin que la narrativa és una obligació moral personal i amb terroristes que no simpatitzin amb les narratives.

  • Mecanismes de radicalització

El model de les dos piràmides, como s’ha vist, proposa diferents nivells de radicalització tant per a les narratives como per a les accions. De tota manera, els mecanismes que porten els individus a passar d’un nivell a un altre, no han estat explicats. En aquest sentit, McCauley i Moskalenko proposen dotze mecanismes situats en tres nivells diferents.

El primer nivell és l’individual. Dintre d’aquest nivell trobem mecanismes que tracten d’explicar perquè es radicalitzen els individus. Entre aquests es troben la victimitització personal i per motius polítics, això és, les persones busquen venjança perquè s’han percebut com a víctimes o com a resposta a un esdeveniment polític. Dintre d’aquest nivell també hi ha la unió a un grup radical, la qual es pot donar com un pendent lliscant o pel poder de l’amor. El pendent lliscant fa referència a aquells que s’uneixen a poc a poc, però de manera gradual, a un grup radical. El poder de l’amor fa al·lusió a aquells que s’uneixen al grup radical donades les relacions personals que tenen amb membres d’aquest grup, ja siguin amics, amants o familiars.

El segon nivell és el grupal. Els mecanismes de radicalització en aquest nivell, expliquen com es radicalitzen els grups. El primer mecanisme són els canvis extrems en grups de la mateixa opinió. Aquest mecanisme parteix del fet que les persones sentim pressió envers l’acord, tendint a mantenir les mateixes opinions que la mitja del grup; per tant, si el nostre grup manté creences radicals, les nostres creences s’aniran ajustant a les del grup. El segon mecanisme és la cohesió extrema sota solitud i amenaça. L’aïllament i les amenaces percebudes generen una forta cohesió que obliga a complir amb les normes del grup, per molt extremes que siguin. El tercer mecanisme en aquest nivell és la competició per la mateixa base de suport. En la seva necessitat de comptar amb bases de suport, els grups radicals poden realitzar accions cada cop més impactants i extremes per a mostrar un estatus superior, tot i que si es torna massa radical també pot perdre la base de suport. El quart mecanisme és la competició amb el poder de l’Estat o condensació. La lluita dels grups no estatals amb l’Estat acostuma a derivar en una escalada del conflicte, els individus que segueixin lluitant, tot i la major duresa de les mesures emprades per l’Estat, es condensaran mostrant una major radicalizació. El darrer mecanisme és la competició intragrupal o fissió. Els conflictes dintre del grup donen lloc a nous grups que, per a diferenciar-se adopten perspectives més extremes.

El tercer nivell és el de massa. Aquests mecanismes expliquen perquè masses d’individus es radicalitzen. Tots els mecanismes d’aquest nivell es basen en el conflicte amb un altre grup. El primer mecanisme d’aquest nivell és la política jujitsu, els atacs de l’altre grup condueixen a una major radicalització del nostre grup. Tanmateix, en els conflictes prolongats, l’odi és un altre mecanisme. Amb el temps, passem a odiar més intensament a l’altre grup, i fins i tot arribem a negar-li qualitats humanes, el deshumanitzem. El darrer mecanisme d’aquest nivell és el martiri. El fet de patir (o fins i tot, morir) por una causa ideològica pot provocar el suport públic per a la causa.

Finalment, aquests mecanismes no solen actuar de forma independent. Normalment, alguns d’aquests mecanismes situats en diferents nivells interaccionen donant lloc a diferents camins cap a la radicalització.

a. Model correctiu d’actituds i comportaments

b. Model dels actors devots

La majoria dels models que tracten d’explicar els processos de radicalització assumeixen que aquests es basen en eleccions racionals. Això és, els individus prenen decisions basant-se en un càlcul costos-beneficis. Seguint aquests models, quan els beneficis superen els costos, els individus seguirien el camí de la radicalització, ja sigui perquè unir-se al grup radical aporta estatus, o altres beneficis. D’aquesta manera, aquests processos seguirien un raonament racional. De tota manera, els grans sacrificis que realitzen alguns extremistes no semblen seguir aquest modelo de decisions, sinó un raonament irracional. Per a explicar-ho existeixen models centrats en el grup, per exemple, el model dels actors devots.

El model dels actors devots, desenvolupat per Ángel Gómez, Scott Atran i els seus col·laboradors, prediu que els individus estaran disposats a lluitar i morir per diverses causes, entre elles els membres del seu endogrup amb les seves idees y valors. Aquest model integra dos teories, la fusió de la identitat i els valors sagrats.

La fusió de la identitat es produeix quan la identitat social es torna un component essencial de l’autoconcepte personal. La fusió de la identitat és descrita como un sentiment visceral d’unitat amb el grup en el que el jo personal i el jo social es fusionen, de forma que els límits entre ambdós es tornen porosos. La conseqüència és una forta unió amb el grup fins el punto que els altres membres del grup són considerats germans.

D’altra banda, algunes persones creuen que una cosa o una idea no son simples preferències que poden ser quantificades, negociades o intercanviades per qualsevol causa material o immaterial, sinó que són valors sagrats que cal respectar de forma absoluta i cal protegir per damunt de tot i de tots. Quan una preferència secular es converteix en un valor sagrat, també es converteix en un imperatiu moral amb un valor intrínsec que el fa incomparable amb un altre tipus de valors. En aquest moment, el valor sagrat deixa de ser intercanviable per bens materials o immaterials.

Integrant ambdues teories, els individus que fusionen la seva identitat amb un grup i tenen valors sagrats que són compartits per aquest grup, es converteixen en actores devots. Aquests actors devots estarien disposats a sacrificar-se pel seu grup, les seves idees i els seus valors quan aquests són atacats sense importar els costos personals.