Ibn Taymiyya

Ibn Taymiyya (1.263-1.328): expert en jurisprudència islàmica, formava part de l’escola Hanbalí, la més conservadora i partidària d’interpretar els textos sagrats de la forma més literària possible. Als set anys la seva família va haver de refugiar-se a Damasc fugint la invasió mongol. En aquesta mesquita el seu pare va passar a dirigir la madrassa Sukkariyya. A la mort d’aquest, Ibn Taymiyya el va substituir. La família era seguidora de l’escola jurídica hanbalí, i contava amb professors i Imams, motiu pel qual, l’adscripció de Taimiyya a aquesta és conseqüència d’un entorn i una educació determinades profundament.

En tant que figura de prestigi acadèmic, és anomenat sovint “el Xeic de l’Islam” -ho fa el propi Osama Bin Laden-, la seva influència entre l’islam més conservador i salafista és de gran importància, com ho és en els moviments que radicalitzen i usen la violència com a forma d’aconseguir els seus objectius.

Taymiyya volia “purificar” el que ell entenia com a autèntic Islam, de tota influència “no islàmica”. Va combatre les influències cristianes, jueves, perses, així com les “preislàmiques” (culte a les pedres i altres elements naturals…), i especialment la filosofia grega, així com el xiisme, al que acusava de ser una desviació del veritable Islam. Considerava tota influència “no islàmica” com a corruptora de la veritable religió i, per tant, un allunyament de la paraula de Deu i l’exemple del Profeta Muhammad. Va escriure diverses obres, com “ar-Radd ‘ala al-Mantiqiyyin” (traduït a l’anglès amb el nom “Ibn Taymiyya against the logicians”), en que tracta de desacreditar tota el sistema de pensament lògic que ha acabat per conformar el que avui coneixem com pensament científic. Al-Jawāb al-Ṣaḥīḥ li-man baddala dīn al-Masīh (“The Correct Response to those who have Corrupted the Deen (Religion) of the Messiah”), en el que denuncia el que interpreta com a desviacions dels cristians de la veritable religió, i com la seva influència corromp l’Islam. És una obra de gran extensió i influència.

Per a Taymiyya, un governant musulmà havia de mantenir la religió pura i ser un exemple per a la resta de la comunitat. Va criticar durament als governants que permetien les influències d’altres religions, o que no tenien un com portament veritablement islàmic, i afirmava que aquell governant que no es comportava com li corresponia, podia ser deposat. Aquesta postura li va costar empresonaments, alhora que significava una revolució en el pensament musulmà des de l’establiment de les dinasties califals. Va enfrontar-se tant al Soldà d’Egipte per no defensar territori musulmà dels atacs dels mongols, com amb el líder d’aquests, ja convertit a l’Islam, però amb fortes influències de les lleis ancestrals mongoles, la Yasa, i el va acusar de ser un mal musulmà pel fet d’atacar-ne a altres.

Taymiyya va escriure sobre com havia de ser un governant musulmà, una guia per a creients, així com obres de guia sobre la correcta interpretació i aplicació de la religió. Va participar en campanyes militars contra xiïtes i mongols, i va destacar en la defensa de Damasc. Entenia el gihad com un pilar de l’Islam i un deure ineludible, i enaltia el martiri com a forma suprema de mort per als creients. Condemnava el culte a les tombes com a formes d’adoració i d’innovació (Bida’h, prohibida en l’Islam).

Empresonat en diverses ocasions tant al Caire com a Damasc, va aprofitar les estades a la presó per a escriure diverses obres, i ni es va retractar mai de les seves opinions. Va escriure contra la resta d’escoles de jurisprudència islàmica, i va emetre fatwes (decrets islàmics) des de la presó, tot i la prohibició que tenia del Soldà de Damasc per a fer-ho.

Va morir empresonat, fet que conjuntament amb la seva valentia davant invasors i governants, li proporciona una imatge d ‘autenticitat i martiri. La seva influència en ideòlegs i moviments conservadors al llarg de la història de l’Islam ha estat de gran importància i arriba fins als nostres dies, inclosos teòrics gihadistes.

“La línia divisòria entre els islamistes radicals d’una banda i els islamistes moderats i els Ulemes del corrent central en l’altra és, en major grau, la diferència entre aquells que han adoptat la teologia de fe d’Ibn Taymiyya i els que no. És la doctrina del takfir dels gihadistes salafís la que, més que qualsevol altra, els defineix com a grup, i la seva defensa d’aquesta doctrina està profundament en deute amb els escrits anti-mujrites d’Ibn Taymiyya” (Lav, Daniel, Radical Islam and The Revival of Medieval Theology, Cambridge University Press, New York, 2012).

“Durant els sis segles següents, aquesta escola, anomenada neohanbalí -amb el seu rigor purità, la seva insistència en l’exegesi literal i la seva animositat contra <afegits, innovacions i escòria>- va servir de tant en tant com a espíritu motor dels moviments fonamentalistes en l’Islam (notablement els wahhabites d’Aràbia)” (Sivan, E. El Islam radical, Edicions Bellaterra, Barcelona, 1.997)

Últimes Notícies