Gihadisme : Conceptes i termes clau

Abu Bakr: Amic íntim de Mahoma, va ser designat per aquest com a successor. Ratificat com a Califa pels seguidors d’aquest, algunes tribus no en van acceptar l’elecció i és van revelar. Després de sufocar la rebel·lió va conquerir parts d’Aràbia, Síria i Pèrsia. Va morir en combat dos anys després del seu nomenament.

Aiatol·là: Significa “senyal de Déu”, i és un títol que ostenten experts religiosos xiïtes. Són mestres en jurisprudència islàmica i estan un grau per sobre dels Imams, que són els que els atorguen el títol d’Aiatol·là. D’aquests acostuma a haver-n’hi dos o tres que es converteixen en Gran Aiatol·là (Ayatollah Ozma). La seva ascendència sobre els xiïtes és molt gran, ja que representen la seva màxima autoritat religiosa.

Al-Andalus: Nom donat pels conqueridors musulmans de la península Ibèrica. Ha esdevingut en l’imaginari àrabo-musulmà la icona de l’època de màxim esplendor de l’Islam. Pels gihadistes és una terra que ha de ser conquerida perquè va ser terra islàmica. Tot i això, culpen als governants d’Al Andalus de la decadència de l’Islam per les seves polítiques permissives en matèria religiosa.

Al-Aqsa, mesquita de: tercer lloc més sagrat de l’Islam. Situada a Jerusalem, aquesta mesquita s’alça sobre les restes de l’antic temple jueu. Segons la tradició musulmana, quan Mahoma era a La Meca, durant un somni, va viatjar en un cavall amb ales fins a Jerusalem i d’allà va pujar al cel a parlar amb Déu. La mesquita s’alçaria des del lloc on Mahoma va iniciar el viatge al cel.

Al-Azhar, Universitat: Ubicada a Egipte i fundada el 970, és considerada la més important universitat islàmica en la seva branca sunnita. Té un gran prestigi entre els teòlegs musulmans. Tot i així, els gihadistes consideren que es troba sota el control i la influència d’entitats polítiques com el govern Egipci, i la menyspreen en gran mesura.

Alcorà: Llibre sagrat de l’Islam, significa, en àrab, “el recitat”. El seu contingut són les revelacions que Alà feia a través de Mahoma. Aquest entrava en estats místics i llavors Alà parlava per la seva boca. Allò que deia era repetit i recordat pels seus deixebles. Mahoma va rebre 114 revelacions que no van escrites fins a la seva mort pels seus deixebles. L’Alcorà es divideix en 114 “sures” i 6.239 versicles o “aleies”. Cada una de les “sures” té títol i subtítol, aquest darrer indica si la “sura” va ser revelada a La Meca, on van ser 86, o a Medina, en nombre de 28. L’Alcorà no té ordre concret ni, aparentment, lògic. Les “sures” no tenen relació temàtica entre sí i s’entrellacen les diverses qüestions. De fet, les “sures” de Medina van al principi i les de La Meca al final del llibre, en ordre invers al que van ser revelades. El seu contingut és sagrat i no pot ser modificat de cap manera, raó per la qual l’àrab és la llengua sagrada de l’Islam, tot i que l’Alcorà es tradueix a moltes llengües.

Alí ibn Abi Talib: Marit de Fàtima, filla de Mahoma. Va ser escollit quart Califa, el gendre del Profeta i candidat de part de la seva família des de la seva mort. Alí va enfrontar-se a dos problemes: l’intern i el perifèric. Els interns són considerats la primera guerra civil dintre de la umma. Aquesta fitna (“dissenssió, desordre intern”), va ser expressament prohibida pel Profeta i va implicar un trasbals històric. Alí va haver d’enfrontar-se als musulmans més ortodoxos, agrupats en la secta anomenada kharigita. Alí era Califa en bona part gràcies al suport d’aquest grup, però va reprimir-los amb gran duresa quan aquests es van revelar. Els va derrotar a la batalla “del camell”, el 656 mateix, i va dur a terme una sagnant matança dels supervivents. La seva renuència a enfrontar-se a Muawiya ibn Abi Syfyan, governant de Damasc i cosí d’Othman, i el pacte amb aquest, va ser considerat una abdicació de l’autoritat califal, de manera que la situació interna va continuar en conflicte. Va quedar amb pocs seguidors i no va aconseguir noves aliances. La feblesa mostrada en forma de pacte enlloc de presentar batalla, va costar de forma efectiva el poder del califat a Alí.

Aquest fet històric marcarà el poder califal per sempre; pactar serà, indefectiblement, signe de feblesa, la violència mostrarà fermesa i mereixerà respecte. Un repàs a la història de les diverses dinasties califals i dels règims àrabs mostra que aquesta percepció encara existeix en l’imaginari tant popular com governamental.

Paral·lelament, a Damasc es revolta Muawiya ibn Abi Syfyan, no reconeix Alí i el deposa, proclamant-se Califa a Jerusalem el 657, i canviant la capital de l’Imperi de Medina a Damasc. Amb Muawiya s’inicia la dinastia Omeia, que governarà durant noranta anys.

El 661 Alí, és assassinat per un kharigita, i els seus seguidors, els Xia i-Ali, proclamen Califa al seu fill Hassan. Aquest, però, accepta el govern de Muawiya, i es retira a Medina. però amb l’oposició dels musulmans més radicals. Això va provocar que visqués en continua guerra civil tant amb els Omeies, la família d’Osman i els seus aliats, així com amb els kharigites més radicals. Va ser assassinat per un d’aquests després d’haver-los derrotat a la batalla de Nahrawan.

Al·là: Nom de “Deu” en àrab.

Aleia: nom que es dona als versos o versicles de l’Alcorà.

Ansar: històricament, els habitants de Medina que va acollir el Profeta a la seva ciutat, ha esdevingut sinònim de bons companys per l’exemple d’aquells ansar inicials.

Aquidah: sistema de creences en l’Islam

Axura: celebració religiosa més important dels xiïtes. Commemora la derrota en la batalla de Kerbala contra els Omeies en la que va morir Husein, net de Mahoma. El ritus consisteix en grans manifestacions públiques en que els homes es fan talls al front i se’l colpegen rítmicament, de manera que sagnen profusament.

Bid’a: innovacions no desitjades i no necessàries en l’Islam.

Califa: Literalment “substitut” en àrab. És el màxim líder polític i religiós en l’Islam. Ha de mantenir unida la comunitat islàmica, evitant la fitna, i expandir la religió.

Dhalalah: pèrdua de la correcta vida islàmica.

Dar al-Harb: “terra de la guerra”, és aquella terra que no es troba sota control islàmic i, per tant, no pot viure en pau.

Dar al-Islam: “terra de l’Islam”, es correspon a aquells territoris on l’Islam és majoritari. Pels gihadistes, tot territori que ha estat musulmà ho serà per sempre.

Dawa: l’Islam obliga a dur un tipus de vida determinat que inclou algunes activitats obligatòries com són el proselitisme i les obres de caritat i d’assistència social. Aquestes darreres són les que reben el nom genèric de dawa “crida cap a Déu”. Les organitzacions islamistes utilitzen la dawa per a construir escoles, hospitals i altres serveis socials. Però algunes creen xarxes de serveis socials com a forma de propaganda i captació. Els primers en utilitzar aquest sistema van ser els Germans Musulmans a Egipte. Aquesta mateixa estratègia la van utilitzar els wahhabites dels països petrolers aràbics a Afganistan i Pakistan, que van donar com a resultat, en bona part, al sorgiment dels talibans. Actualment són Hezbolla i Hamas els que tenen una extensa xarxa de centres d’ajut social, escoles, campaments d’estiu, en els que adoctrinen els nens en l’odi i el gihadisme, animant-los al “martiri” contra els enemics de l’Islam.

Deobandi: denominació d’un moviment sorgit a la ciutat Índia del mateix nom al S.XIX. De caràcter profundament ortodox i conservador, va donar-se a conèixer emetent fatwes en la línia anomenada, per a assegurar-se que la comunitat musulmana no es “contaminava” en excés per la presència britànica i l’aplicació de les seves lleis, i seguia una vida correcta islàmica.

Fard Ayn: deure personal de tot musulmà envers la seva religió i les pràctiques d’aquesta.

Fard Kifaya: deure de la comunitat musulmana. Molts gihadistes afirmen que és un deure personal i col·lectiu de tot musulmà fer el gihad contra els “infidels”.

Fatwa: Edicte religiós emès per un clergue musulmà referent a qualsevol qüestió que se li plantegi. Donat que no existeix una unitat de doctrina ni una autoritat màxima en l’Islam, diferents religiosos donen diferents interpretacions sobre una mateixa qüestió.

Fedayí: “el que es sacrifica”, nom que es dona en el món àrabo-musulmà al combatent irregular, al guerriller, tot i que associat a la causa del resistent contra una tirania, especialment contra l’ocupant no islàmic. Utilitzat pels armenis, egipcis i palestins en diferents conflictes, van ser aquests darrers els que en van popularitzar el terme a partir dels anys 60. Actualment aquest terme és utilitzat per les organitzacions no estrictament religioses, les quals prefereixen el terme mujahid.

Fiqh: jurisprudència islàmica.

Fitna: Guerra entre musulmans. És el major perill al que s’enfronta la Umma i, des dels temps de Mahoma, un dels majors perills a que s’enfronta l’Islam.

Ghuraba: “estrangers”, el terme té importància, donat que és així com es defineixen a si mateixos salafistes i gihadistes en un món en els que ells són els únics creients autèntics.

Gihad: Paraula àrab que significa, literalment, “esforç”. L’Alcorà en dona dos vessants: Una és espiritual i tracta de l’esforç continu que ha de fer un creient per a ser un bon musulmà i complir tots els preceptes de l’Islam. L’altra és entesa com a “guerra santa”. Aquesta ha de ser defensiva i ha de ser consentida per una alta autoritat religiosa islàmica. També és obligatòria per a tot bon musulmà. Considerada el sisè pilar de l’Islam, els gihadistes busquen qualsevol religiós que els fabriqui la fatwa necessària per a legitimar les seves accions terroristes.

Gihadisme: Doctrina politico-religiosa que predica la guerra santa global contra els no musulmans, així com contra aquells musulmans que tenen diferents visions de la vida islàmica, per tal d’establir un califat islàmic mundial regit per la xaria.

Gihadistes: Seguidors de la doctrina gihadista. De forma genèrica, es dona aquest nom a tots aquells que utilitzen el terrorisme en nom de l’Islam.

Hajj: Peregrinació que cal fer, com a mínim, un cop a la vida, a La Meca. És un ritual que dura molts dies i que comença a la fi del Ramadà. Entre altres activitats, cal fer set voltes a la Kaaba i llençar set pedres contra cada un de tres pilars que simbolitzen Satanàs.

Hakimiyya: sobirania de Déu, la única que pot seguir un veritable musulmà. Per als gihadistes és una qüestió indiscutible, que s’imposa sobre tota llei creada pels humans. La seva formulació moderna va ser teoritzada especialment per Mawdudi i Qutb.

Hadits: Literalment “tradicions”. Són els fets de la vida del Profeta. Van ser escrits després de la mort de Mahoma i expliquen episodis de la vida d’aquest que es consideren el més sagrat després de l’Alcorà. Serveixen com a exemples a seguir per a ser un bon musulmà. Els sunnites n’accepten sis versions diferents, tot i que n’hi ha dos que són les més acceptades, les de Muslim i les de Bukhari. Els gihadistes utilitzen les diferents versions, segons els convingui, per a legitimar qualsevol de les seves accions.

Halal: “lícit”, és allò que segueix el que marca la Xaria, i denomina l’acció o l’objecte correctes segons l’Islam.

Hanafi, Maliki, Shafe’i, Hanbali: són les quatre escoles de jurisprudència islàmica sunnita. En teoria, el musulmà pot demanar que se’l jutgi segons l’escola que ell esculli. Els wahhabites segueixen l’escola Hanbalí.

Harakis: “activistes”, sovint els salafistes es defineixen amb aquest mot.

Haram: “prohibit”, allò que està prohibit per la religió, com menjar porc o veure alcohol.

Hashashins: secta xiïta sorgida en el segle X destinada a combatre els governants sunnites. Es caracteritzava per permetre als seus membres no complir amb la Xaria amb tal de dur a terme les seves missions. Aquestes consistien en assassinats selectius de líders polítics o militars. En elles, l’assassí moria també, de manera que se’ls considera els primers terroristes suïcides musulmans.

Hawala: sistema de transacció monetària utilitzada per molts musulmans i que s’ajusta a la Xaria. Consisteix en dipositar una quantitat de diners en mans d’un hawaladar a canvi d’un codi que permet retirar-la en qualsevol lloc del món. La transacció no deixa documents escrits, aquest es destrueixen un cop conclosa la mateixa. No hi ha cap comissió, tant sols un 1% de la quantitat en transacció en concepte de despeses, ja que la Xaria prohibeix la usura. És més barat i pràctic que l’enviament de diners mitjançant els sistemes convencionals occidentals. Permet moure sumes de diners sense deixar cap rastre, i per aquest motiu és àmpliament utilitzat tant pels gihadistes com per delinqüents de tota mena.

Haximites: Clan al que pertanyia Alí, gendre de Mahoma i quart califa.

Hègira: “exili”, invoca el moment en que Mahoma va haver d’abandonar la Meca per a refugiar-se a Medina. És el punt d’inici del calendari musulmà que correspon al mes de setembre de l’any 622 del calendari cristià.

Hisba: ordenar el correcte i prohibir l’incorrecte, tot bon creient ha de ser capaç de fer-ho. En el context del salafisme i el gihadisme, s’entén com una obligació envers els “mals musulmans”, separant els que segueixen la religió i els que no, separant així el bé del mal.

Husein: Segon fill d’Alí. Va enfrontar-se a Muawya però va ser derrotat i mort a la batalla de Kerbala. Aquest fet és commemorat anualment pels xiïtes en l’Ashura, celebració religiosa més important d’aquests.

Hutba: discurs que es fa els divendres a la mesquita semblant al sermó dominical cristià. És important perquè marca determinats aspectes de la vida religiosa i el seu correcte compliment.

Ibada: “estat de submissió”, “sant esclavatge”, nom que rep el compliment de les següents obligacions dels creients de l’Islam: salat, zakat, sawm, haj. Juntament amb la xahada conformen els Cinc Pilars de l’Islam.

Ikhwan: “germà”, s’utilitza en el tracte en creients, però sobretot per a referir-se a l’organització dels Germans Musulmans, al-ikhwan-al-muslim.

Intifada: “revolta”, “sublevació”. Mot utilitzat des de l’aixecament palestí de desembre de 1987. Havia estat utilitzat anteriorment en una revolta de grups d’esquerra contra la presència britànica a Bahrein el 1965 i contra la presència espanyola al Sàhara a principis dels setanta. A Palestina n’hi ha hagut dos, la indicada, i una segona l’octubre de 2000. La paraula ha esdevingut sinònim de resistència en tot el món musulmà, i se li dona el nom d’Intifada a diferents protestes i aixecaments en diferents països.

Islamista:  Paraula creada i utilitzada en el món no àrab, normalment occident, per a definir els seguidors més radicals de l’Islam.

Imam: Entre els sunnites és la persona que dirigeix les oracions en la mesquita, i acostuma a ser una persona amb coneixements religiosos. Pels xiïtes és una figura molt més important, ja que per a aquests, en les seves diferents branques, els primers Imams (set per a uns, 12 per a altres…) són tant importants com el Profeta, i esperen la reaparició del darrer Imam, que no va morir, sinó que es va esvair i reapareixerà per a anunciar la fi del món. A Iran, hi havia qui creia que Khomeini era el 12 Imam, també anomenat el “Mahdí”, l’escollit.

Istishhadi: mot àrab utilitzat per a descriure el màrtir-suïcida, només els que reben aquest nom són reconeguts com a veritables màrtirs i reben els honors socials i les seves famílies els “premis” econòmics que donen les organitzacions gihadistes.

Jahiliyya: Terme alcorànic que descriu l’estat “d’inòpia”, de desconeixement, en que vivien els musulmans abans de l’aparició de Mahoma. Recuperat per Mawdudi i teoritzat per Qutb, afirmen que el món actual ha tornat a l’estat de jahiliyya degut a les influències occidentals laïcistes, individualistes, materialistes, i amb el socialisme. Només retornant a les fonts de l’Islam primigeni, mitjançant el gihad i amb la creació d’un califat mundial, es superarà aquest estat.

Kaaba: Centre espiritual de l’Islam al qual és obligatori peregrinar-hi un cop a la vida. Abans de l’aparició de Mahoma guardava les estatuetes de les diverses divinitats que es veneraven a la zona i ja era, per tant, lloc de culte i peregrinació. Els musulmans han de fer una peregrinació, com a mínim, a la vida. Aquesta comporta rituals, alguns dels quals són: vestir túniques blanques, fer uns banys rituals i donar 7 voltes a l’edifici de la Kaaba, a més d’apedregar uns monòlits que representen Satanàs.

Kerbala: ciutat sagrada dels xiïtes en tant que lloc on va ser mort Husein.

Kuffar: “no creient”, “infidel” en àrab. És un terme utilitzat pels gihadistes per a denunciar allò i a aquells que aquests consideren que es desvien de la seva concepció de l’Islam.

La Meca: ciutat en la que s’aixeca la Gran Mesquita: la Kaaba. Per aquest motiu és el centre espiritual de l’Islam.

Madrassa: escola en que s’ensenya l’Islam. En molts països es tracta d’aprendre l’Alcorà de memòria i matemàtiques bàsiques. En els més rics són veritables centres de teologia islàmica ja sigui en la branca religiosa o la de jurisprudència.

Medina: segon lloc sagrat de l’Islam. És la ciutat que va acollir Mahoma i els seus deixebles quan van haver de fugir de La Meca.

Muawya: Cosí del tercer Califa, Osman, membre per tant del clan dels Omeies, i governador de Damasc. Va combatre a Alí com a Califa. Quan Hassan li va cedir l’autoritat va haver d’enfrontar-se a les diferents faccions entre els musulmans a les que va derrotar. La seva major victòria va ser a la batalla de Kerbala, on va morir Husein, segon fill d’Alí. La conseqüència d’aquesta batalla va ser l’escissió definitiva dels xiïtes i l’inici de la dinastia Omeia.

Mujahidí: “aquell que s’esforça”, en el sentit del que fa el gihad, per tant es pot entendre com “aquell que fa el gihad”. Actualment el mot és utilitzat per les organitzacions gihadistes o islamistes radicals per a designar els seus combatents.

Muhahireen: els “emigrants”, aquells que van acompanyar el Profeta en la marxa a Medina. Els gihadistes sovint s’autoanomenen així ja que consideren que en haver abandonat la seva vida anterior i haver-se unit al gihad, estan duent a terme una emigració religiosa com la dels companys del Profeta.

Mul·là: designa un religiós musulmà. És usat sobretot en els països del centre-asiàtic.

Najaf: ciutat iraquiana on hi ha la tomba de l’Imam Alí, gendre de Mahoma. És un lloc sagrat i de peregrinació pels xiïtes. Representa el centre del poder polític i religiós xiïta a Iraq.

Omar ibn al-Jatab: Escollit Califa després d’Abu Bakr, va conquerir Síria, Egipte, Palestina, i tot l’imperi persa, a més de derrotar Bizanci. Conqueridor de Jerusalem, hi va fer construir la mesquita de la Cúpula de la Roca, lloc des d’on Mahoma havia fet un viatge  per anar a veure Alà, i que es troba damunt de les restes del temple Jueu. No va designar successor, sinó un consell de sis membres, la “Xura”. Els candidats eren Alí ibn Abi Talib, marit de Fàtima, filla de Mahoma, i Osman ibn Affan. L’enfrontament entre aquests va provocar el trencament de la unitat musulmana entre xiïtes, els seguidors d’Alí, i sunnites, que encara avui existeix, sovint amb violència.

Osman ibn Affan: Tercer Califa, la seva elecció va ser acceptada en principi donades les seves conquestes militars. Amb la disminució d’aquestes es va produir una rebel·lió per part dels “kharigites”, que criticaven la manca de l’estricte seguiment de l’Islam del govern d’Osman a qui van acabar assassinant.

Pilars de l’Islam: són cinc, i han de ser complerts per tot bon musulmà: salat, zakat, sawm, haj, xahada.

Qom: ciutat iraniana considerada santa pels xiïtes, en tant que acull la tomba de Fàtima bin-Musa, germana de l’Imam Ali ibn Musa Rida. Fàtima va treballar en els texts islàmics i va ser considerada un exemple pels creients. Qom és el major centre d’estudis religiosos pels xiïtes i un important lloc de pelegrinatge per a aquests.

Ramadà: novè mes del calendari islàmic en el que es porta a terme el Sawn.

Salafista: seguidor de “l’Islam dels avantpassats”, és un corrent molt rigorista i extremament conservador. Tot i que se l’associa al gihadisme, hi ha salafis sufís, per exemple, que no comparteixen la visió bèl·lica d’aquells, i es limiten al rigorisme religiós. Podem dividir-lo en tres branques: purista/pietista, no activisme polític, no dona suport a la violència; activista, s’involucra en el joc polític tractant de crear lleis o pressionar per a aquestes, que afavoreixin la seva visió social i garanteixin el compliment de l’estricta norma islàmica, sovint són demandes segregacionistes entre comunitats religioses; gihadista, partidaris de l’ús de la violència com a forma de retorn a l’Islam autèntic, excomulguen a tots aquells que consideren que no són autèntics musulmans.

Salat: oració ritual que cal fer cinc cops al dia, preferentment a la mesquita, però només és obligatori fer-ho en aquesta el divendres, dia sagrat musulmà.

Sawm: Dejuni que cal fer durant el mes de Ramadà. Consisteix en no menjar, veure, fumar ni tenir relacions sexuals des de la sortida fins a la posta del sol. Té una durada d’uns 27 dies, però aquesta depèn del calendari lunar. És obligatori a partir de la pubertat. N’estan exclosos els malalts i les dones que donen el pit, però han de fer-lo en una altra època.

Sufisme: branca mística de l’Islam sunnita. Té llocs de culte específics dedicats a “sants” (religiosos que van tenir especial influència pel seu saber). Aquesta veneració és considerada “idolatria” pels sunnites més ortodoxos, i específicament pels gihadistes, que els consideren takfir per idòlatres i porten a terme atacs contra membres d’aquesta creença especialment a Pakistan, Afganistan i la Índia, tot i que se n’han donat en molts altres països.

Sunna: “la via correcta”, es refereix al conjunt de fets i cites del Profeta recollits en els hadits. Es considera font de Dret musulmà ja que les accions del Profeta són exemplificadores de conducte del bon musulmà.

Sunnisme: Branca majoritària de l’Islam, amb un 85% del total de musulmans. En tant que basen la seva forma d’entendre l’Islam en aquests texts, rebutgen qualsevol visió o pràctica de l’Islam que no sigui aquesta.

Tafsir: interpretació “fàcil” de l’Alcorà, la que es desprèn del significat simple del text.

Sura: denominació dels capítols de l’Alcorà.

Tabligh: moviment de retorn als arrels islàmics sorgit del moviment deobandi al 1926. S’ha expandit a tot el món. Tot i definir-se com a estrictament religiós, n’han sorgit membres d’Al Qaeda.

Takfir: aquell que ha estat excomulgat de la comunitat musulmana. En l’Islam tradicional, l’excomunió, sigui voluntària per apostasia, o per decret, es penava amb la mort.

Talibà: en àrab, “estudiant”. Aquest mot s’aplica a tots els que estudien en escoles religioses o Madrasses. Dona nom al moviment sorgit al Pakistan i Afganistan que es va aixecar contra el desgovern dels mujahidins després de l’expulsió dels soviètics d’Afganistan.

Taqiyya: concepte usat històricament pels xiïtes que vivien en comunitats sunnites de forma minoritària, o en països sunnites, per a amagar, de vegades, que eren xiïtes i fer-se passar per sunnites. Creat per a protegir-se en comunitat hostils, aquest concepte és utilitzat per molts gihadistes per a simular estils de vida occidentals que els permeten dur a terme les seves activitats sense aixecar sospites.

Taqwa: “consciència de Déu”, demostra l’amor i la por a Déu.

Tawheed: unicitat de Déu, que posseeix autoritat absoluta. Per a l’islamisme radical, és una doctrina en si mateixa, ja tractada per Ibn Taymiyya al segle XIII, posada al dia al segle XX per Mawdudi i Qutb.

Umma: Comunitat musulmana. En teoria comprèn tots aquells que professen la religió islàmica, però els gihadistes n’exclouen els que, al seu parer, no són bons musulmans.

Wahabites: seguidors de les doctrines de Muhammad ibn ‘Abd Al-Wahhab, clergue i predicador del S. XVIII, nascut en el que ara és Aràbia Saudita. La seva doctrina es basava en el retorn a les formes més originals i estrictes de l’Islam, atenent-se al màxim a la literalitat de l’Alcorà i els hadits fins al punt que va destruir un monòlit construït sobre la tomba de Mahoma per considerar-lo un símbol d’idolatria, també va ordenar la lapidació d’una dona adúltera. Es va convertir en el dirigent espiritual de la família dels Saud, que en van incorporar idees i pràctiques de tal forma que, quan es va constituir el Regne d’Aràbia Saudita, el wahhabisme va esdevenir-ne la versió oficial de l’Islam en el país. Des del seu regne, els Saud han propagat el wahhabisme arreu del món mitjançant diverses entitats caritatives i de beneficència, contribuint a la radicalització de molts musulmans.

Xaria: llei islàmica basada en l’Alcorà i la jurisprudència que s’ha creat a partir d’aquest i dels hadits. Aplicada de forma estricta i tradicional, implica càstigs físics i no accepta interpretacions humanes.

Xeic: denominació de respecte tant cap a líders religiosos com militars o polítics, també cap a gent d’avançada edat.

Xahada: “Testimoni”, credo de l’Islam. La seva base és l’acceptació del fet que “no hi ha més Déu que Alà i Mahoma és el seu profeta”. El compliment d’aquest implica acceptar de forma incondicional els articles de fe, especialment: Tawhid (“la unicitat”: “no hi ha més Déu que Alà”), Risalla (acceptació de la profecia: “Mahoma és el Profeta d’Alà. La Xahada està lligada a acceptar dur una vida islàmica. Rebutjar qualsevol d’aquest punts de la xahada implica l’abandonament de l’Islam, i aquest fet es paga amb la mort en l’Islam tradicional.

Xaheed: màrtir en àrab, defineix a tots aquells que moren en defensa de l’Islam.

Xiisme: comprèn un 20% del total de musulmans. El nom prové de “seguidors d’Alí”, gendre de Mahoma. Des de l’assassinat d’aquest i l’assumpció del poder per part dels Omeies, els xiïtes es consideren els dipositaris del veritable Islam. En tant que perdedors de diverses guerres contra les dinasties dominants, que acabarien conformant l’Islam sunnita, tracten de tornar l’Islam als descendents d’Alí, i així a la sang del Profeta. Han desenvolupat unes pràctiques producte del martiri d’Alí i Hussein molt influents en la seva mentalitat.

Xirk: “politeisme”, associar qualsevol figura a Déu implica pecat de politeisme, estrictament prohibit. Els gihadistes porten aquest concepte fins a l’extrem de prohibir tota admiració a altres persones.

Zakat: Almoina obligatòria que ha de pagar tot musulmà. Aquesta serviria per a efectuar una certa redistribució de la riquesa i ajudar els més necessitats. No existeix un acord sobre quin ha de ser el percentatge establert sobre els guanys individuals que cal pagar, però diversos teòrics assenyalen que va de l’u al deu per cent d’aquests. El Zakat és un dels cinc pilars de l’Islam.

Últimes Notícies