Extrema Dreta : Ideòlegs

Gabriele Adinolfi

Italià, nascut el 3 de gener de 1954. Assagista. Ideòleg de l’extrema dreta italiana. Adherit al Movimento Sociale Italiano (MSI), posteriorment va participar en diversos projectes del neofeixisme italià, com el Fronte Studentesco, Avanguardia Nazionale o Lotta di Popolo. El 1976 va participar en la fundació de Lotta Studentesca, que esdevingué l’embrió de Terza Posizione que, sota la influència del pensament de Julius Evola, promou una tercera via que rebutja el capitalisme i el comunisme. Involucrat en les investigacions de l’atemptat de Bolonya va ser declarat culpable de delictes associatius o ideològics, motiu pel qual va fugir del país. Un cop retorna l’any 2000 a Itàlia es convertí en un dels principals innovadors del pensament de l’extrema dreta, com evidencia l’estratègia d’obertura de centre socials que du a terme Casa Pound Itàlia. Coordina la revista Orion i el portal web de noticies d’extrema dreta NoReporter i dirigeix el Centro Studi Polaris i el think tank EurHope. Ha publicat obres com Noi Terza Posizione (2000), Nuovo Ordine Mondiale tra Imperialismo e Impero (2002), Il Fascismo (2014) o Io fascista ricercato (2015).

Gaston Armand Amaudruz

Suís, nascut el 21 de desembre de 1920 i mort el 7 de setembre de 2018. Filòsof i militant de la Fédération fasciste suisse d’Arthur Fonjallaz. El 1949 va publicar Ubu justicier au premier procès du Nuremberg on qüestionava la veracitat de l’Holocaust. Dos anys més tard va fundar el Partit Paneuropeu Nacionalista, altrament conegut com a Mouvement social européen, que pregonava la unitat i independència d’Europa davant la política de blocs que caracteritzà la Guerra Freda. Poc després va liderar el Nouvel ordre européen (NOE), un grupuscle escindit de l’anterior que edità la revista Le Courrier du Continent. L’octubre de 1951 va fundar el Volkspartei der Schweiz. Va publicar una extensa obra, amb assajos sobre social-racisme. El 1969 va cofundar, juntament amb Jacques de Mahieu, l’Institut supérieur des sciences psychosomatiques et raciales du Québec. A inicis de la dècada dels vuitanta va participar en la creació de la Coordination nationale que aixoplugà diverses associacions i formacions d’extrema dreta suïsses. L’any 2000 va ser condemnat a 7 anys de presó per difondre propaganda racista i negacionista de l’Holocaust. Dos anys més tard va ser de nou condemnat per fets similars.

Steve Bannon

Nord-americà, nascut el 27 de novembre de 1953. Empresari, analista i assessor polític. Oficial de la Marina dels Estats Units, va passar al sector privat per treballar al grup de banca d’inversió i valors Goldman Sachs. El 1993 va dirigir el projecte  Biosphere 2 que cercava crear un ecosistema artificial tancat. Després d’exercir com a productor executiu a Hollywood, el 2007 va cofundar el portal web Breitbart News, que esdevingué una de les principals plataformes de l’alt-right a Internet. L’agost de 2016 va dirigir la campanya electoral de Donald Trump a la presidència dels EUA. Va ser nomenat estrateg en cap de l’administració nord-americana, càrrec que va abandonar l’agost de 2017 per reincorporar-se a Breitbart. Decidit a crear un moviment populista a escala internacional, va donar suport a moviments conservadors, nacional-populistes i d’extrema dreta d’arreu d’Europa. El 2017 va registrar a Brussel·les l’organització The Movement, creada amb l’objectiu de promoure l’identitarisme, l’euroescepticisme i el liberalisme econòmic. El seu discurs es caracteritzà pel nacionalisme, el populisme de dreta, el suport a la reducció de la immigració i la restricció del lliure comerç.

Maurice Bardèche

Francès, nascut l’1 d’octubre de 1907 i mort el 30 de juliol de 1998. Assagista i crític d’art. Fou un dels màxims referents del neofeixisme europeu juntament amb Paul Rassinier. Va escriure en publicacions com el diari feixista Je suis partout. Detingut després de la Segona Guerra Mundial per haver col·laborat amb el nazisme. La publicació de l’obra Nuremberg ou la Terre Promise (1948) el va convertir en un dels autors pioners del revisionisme històric que nega les dimensions de l’Holocaust. El 1952 va fundar la revista Défense de l’Occident, referent del neofeixisme europeu. També va participar en la gestació del Mouvement social européen (MSE), on ostentà el càrrec de vicepresident, que aspirava a esdevenir una Internacional Feixista.

Alain de Benoist

Francès, nascut l’11 de desembre de 1943. Filòsof, periodista i acadèmic. Ideòleg principal de la Nouvelle Droite i membre fundador de Groupement de recheche et d’études pour la civilisation européene (GRECE) fundat el 1968. És editor de les revistes Nouvelle Ecole (1968) i Krisis (1988). Col·labora amb diverses revistes i diaris. Als anys seixanta va formar part de la Fédération des étudiants nationalistes (FEN) i el 1962 va entrar en contacte amb Dominique Venner, fundador del grup Europe Action. El 1966 va participar al Mouvement nationaliste du progrés (MNP) que propugnava el nacionalisme europeu.  Partidari de l’OAS i de la política d’apartheid imposada pel govern sud-africà. El 1976 participa a la direcció de l’éditions Copernic. Dos anys més tard va ser guardonat amb el Premi d’assaig de l’Acadèmia Francesa pel seu llibre Vu de droite: Anthologie critique des idées contemporaines. Ha publicat més de mig centenar de llibres, com Le Courage est leur patrie (1965), Vérité pour l’Afrique du Sud (1965), Europe, Tiers monde, même combat (1986), Le traité transatlàntique et autres menaces (2015), Droite-gauche, c’est fini!: Le moment populiste (2017) o Contre le libéralisme (2019) entre d’altres.

René Binet

Francès, nascut el 16 d’octubre de 1913 i mort el 16 d’octubre de 1957. Activista polític que va iniciar la seva trajectòria adherint-se amb 16 anys a la Jeunesse Communiste, d’on va ser expulsat el 1935. Es va unir al grup La Commune d’inspiració trotskista i el 1936 participa a la fundació del Parti Communiste Internationale (PCI) on va ser membre del seu Comitè central. El 1939 va ser capturat pels alemanys a l’inici de la Segona Guerra Mundial, moment en que abraçà el nazisme i s’uneix com a voluntari a la divisió SS Charlemagne. Després de la guerra crea el Parti réublicain d’unité populaire (PRUP). El maig de 1951 va participar a la trobada celebrada a Malmö (Suècia) on es va crear Nouvel ordre européen (NOE). Va dirigir, juntament amb la seva dona, una petita editorial amb seu a París, Comptoir National du Livre. Abans de perdre la vida en un accident de trànsit va escriure obres com L’Évolution, l’homme, la race (1952) o Socialisme national contre marxisme (1953).

Renaud Camus

Francès, nascut el 10 d’agost de 1946. Escriptor. Teòric de la conspiració anomenada “El gran reemplaçament”, també coneguda com “teoria de la conspiració del Genocidi blanc”, vinculada a l’extrema dreta que assegura com la immigració massiva no europea esta substituint a la població blanca i catòlica francesa. La teoria ha estat assumida per grups neonazis, identitaris i supremacistes blancs que l’han traduït i difós a través dels seus portals web i xarxes socials. És autor d’assajos com Décivilisation (2011), Le Grand Remplacement (2011) o France: suicide d’une nation (2014) entre d’altres.

Gabriele D’Annunzio

Italià, nascut el 12 de març de 1863 i mort l’1 de març de 1938. Aristòcrata. Poeta i dramaturg. Se’l considera precursor dels ideals i les tècniques del feixisme italià. Influencià en la gestació de la cultura autoritària que imposà Mussolini. Fou un dels creadors de l’imaginari simbòlic i estètic del feixisme (camisa negra, salutació a la romana). Va ser un ferm defensor de l’expansionisme italià. Vinculat al decadentisme, va combatre formant part dels Arditi, d’on sorgiren bona part dels primers feixistes, a la Gran Guerra. El seu pensament es va projectar arreu d’Europa i les seves obres van assolir una gran incidència en cercles intel·lectuals i literaris. Entre la seva prolífica obra, destaquen volums com L’Armata d’Italia (1888), Per la più grande Italia (1915), La riscossa (1917), Lettera ai dalmati (1919) o Teneo te, Africa (1936).

Olavo de Carvalho

Brasiler, nascut el 9 d’abril de 1947. Filòsof i periodista. Després de militar en la seva joventut al Partit Comunista de Brasil va esdevenir un referent del liberalisme i el cientisme. Crític amb la modernitat, ha estat reconegut com el “pare intel·lectual de la nova dreta” al seu país. El 2002 va fundar el portal Mídia Sem Máscara. Les seves propostes reaccionaries han incidit en l’administració del president Jair Bolsonaro. Ha escrit obres com O Imbecil Colectivo: Atualidades Inculturais Brasileiras (1996), Os EUA e a Nova Ordem Mundial: Um Debate entre Olavo de Carvalho e Aleksandr Dugin (2012) i O Mínimo que Você Precisa Saber para nao Ser um Idiota (2013).

Alexandr Duguin

Rus, nascut el 7 de gener de 1962. Filòsof i analista geopolític. Principal teòric del neoeurasianisme. Entre 1987 i 1989 va formar part del Consell Central de la formació ultranacionalista Pamyat. Poc després va fundar l’Associació Arktogeya i el Centre d’Estudis Meta-Estratègics. Als anys noranta va assolir certa visibilitat mediàtica que li va permetre difondre una complexa combinació d’esoterisme i geopolítica influenciada pels seus referents intel·lectuals: René Guénon, Julius Evola i Lev Gumilev. Es va vincular al Front Europeu d’Alliberament (FEL) de tendència nacional-bolxevic que pregonava la lluita contra el que anomenaren imperialisme nord-americà i la unificació d’Europa. Exercí com a conseller polític del Partit Comunista de la Federació Russa. Va col·laborar amb diverses publicacions, com Elementy, Den, Zavtra o Evrazíiskoe vtorzhenie. Va ser el principal ideòleg de la Unió Nacional- Bolxevic (NBS), fundat el 1993 per l’escriptor Eduard Limónov. Formació que abandonaria el 1998 després de fracassar electoralment. Un any abans havia publicat l’article “Per un feixisme roig i sense fronteres”. El 1998 va fundar Nova Universitat, una institució formativa de caire tradicionalista. Teoritza sobre el que anomena Quarta Posició o Quarta Teoria Política (després del capitalisme, marxisme i feixisme), on planteja la unió de l’esquerra radical comunista i la dreta ultranacionalista. L’any 2002 funda el partit Eurasia (després anomenat Moviment Eurasia), que refusa l’atlantisme i els valors occidentals, aposta per una aliança turco-eslava i propugna una aliança dels Estats europeus amb països del Mitjà Orient, sobretot Iran. Se l’ha relacionat amb el cercle d’assessors del president rus Vladimir Putin, a qui públicament ha donat suport. Ha escrit diverses obres, com Rússia, el misteri d’Euràsia (1992), Fonaments de geopolítica (1997), Els Estats Units i el Nou Ordre Mundial (2012), La quarta teoria política (2009) i Platonisme polític (2018) entre d’altres.

François Duprat

Francès, nascut el 26 d’octubre de 1940 i mort el 18 de març de 1978. Assagista i principal ideòleg de l’activisme neofeixista. Fundador del Front National (FN). Militant comunista en la seva joventut, va acabar transitant fins a Jeune Nation i la Fédération des étudiants nationalistes (FEN). Va donar suport a la causa àrab atès llur antisionisme. Arran de l’autoproclamada independència de la regió congolesa de Katanga s’hi va traslladar per exercir com a director de propaganda de Ràdio Katanga, afí al règim de Tshombe. Retornà a França i s’adherí al grup d’extrema dreta Occident, del que va ser expulsat el 1967 acusat de ser un informador de la policia. Va militar a Ordre Nouveau, organització neofeixista fundada el 1969 i esdevingué editor de L’Action européene i de la Revue d’histoire du fascisme. Va promoure les tesis negacionistes (revisionisme) de l’Holocaust a França. El 1972 va cofundar, juntament amb Jean-Marie Le Pen, el Front National i va dirigir els Groupes nationalistes révolutionnaires (GNR).  Va escriure L’Internationale étudiante révolutionnaire (1968) i va crear diverses revistes com Cahiers d’histoire du fascisme o Cahiers Européens-Notre Europe, a  banda de difondre literatura negacionista i d’exaltació del nacionalsocialisme. El 1978 va morir de resultes de l’explosió d’un cotxe bomba.

Giulio Cesare Andrea Julius Evola

Italià, nascut el 19 de maig de 1898 i mort l’11 de juny de 1974. Filòsof i esoterista. Teòric del feixisme. Va combatre a la Primera Guerra Mundial com a oficial d’artilleria. El 1925 publica el seu primer llibre, Assaig sobre l’idealisme màgic. El seu ideari es caracteritzà per un anticristianisme visceral i un paganisme militant. Va dirigir revistes com Ur o La Torre. El 1937 publica El mite de la sang, un recull de teories racistes. Durant la Segona Guerra Mundial va treballar pel Sicherheitsdienst, el Servei d’Intel·ligència de les SS. El 1943 s’uneix a la República de Saló com a mostra de fidelitat vers Mussolini. Retorna a Roma i organitza el Movimento per la Rinascita d’Italia. Coincidint amb l’entrada dels aliats aconsegueix fugir a Viena. Jutjat el 1951, va negar ser feixista i es va autodefinir com “superfeixista”. Durant els anys de postguerra es va mantenir com un dels pensadors més influents en els cercles conservadors i neofeixistes europeus, com evidenciaren la creació a Itàlia d’entitats com el Centre Studi Evoliani o el Centre Studi Ordine Nuovo. Es convertí en una figura de referència dels moviments neofeixistes contemporanis, com per exemple Casa Pound Italia (CPI). Va escriure diverses obres, com Imperialismo pagano (1928), La tradizione ermetica (1931), Maschera e volto dello spiritualismo contemporaneo (1932), Rivolta contra il mondo moderno (1934), Sintesi di dottrina della razza (1941), Cavalcare la tigre (1961) o Il Fascismo. Saggio di una analisi critica dal punto di vista della destra (1963) entre d’altres.

Robert Faurisson

Francès, nascut el 25 de gener de 1929 i mort el 21 d’octubre de 2018. Professor de literatura. Ideòleg antisemita. Fou un dels primers revisionistes de l’Holocaust, que nega l’existència de les càmeres de gas als camps d’extermini i del genocidi jueu. Als anys setanta forma part de l’Institute for Historical Review (IHR), ens difusor de les teories negacionistes fundat el 1978. Va difondre les seves tesis en controvertits articles publicats a revistes i diaris com el Journal of Historical Review o Le Monde. El 1978 va iniciar un periple d’escàndols mediàtics i processos judicials en relació a l’exposició del seu negacionisme. Un any després va participar a la primera Convenció revisionista organitzada a Los Angeles per l’IHR. És autor d’obres com Mémoire en défense contre ceux qui m’accusent de falsifier l’histoire (1980), Écrits revisionistes. 1974-1998 (1999) i Le revisionisme de Pie XII (2009).

Guillaume Faye

Francès, nascut el 7 de novembre de 1949 i mort el 6 de març de 2019. Filòsof i professor de sociologia. Defensor de l’identitarisme. Membre de la Nouvelle Droite. Va ser un dels principals teòrics del Groupement de recheche et d’études pour la civilisation européene (GRECE). Va col·laborar amb diaris i revistes com Le Figaro, VSD o Paris-Match. El seu pensament es caracteritzà pel neopaganisme postmodern. Inicialment va adoptar tesis antioccidentals i tercermundistes fins que a partir dels anys vuitanta criticà Estats Units i una dècada més tard qualificà a l’Islam com l’enemic d’Europa. Denuncia la immigració, que definí com una colonització poblacional i cultural. Va publicar obres com Le système à tuer les peuples (1981), La colonisation de l’Europe. Discours vrai sur l’immigration et l’Islam (2000), Le coup d’ètat mundial, essai siur le Nouvel imperislisme américain (2004) o Le nouvelle question juive (2007) entre d’altres.

Giovanni Gentile

Italià, nascut el 30 de maig de 1875 i mort el 15 d’abril de 1944. Filòsof i polític. Es considerat com l’intel·lectual més rellevant del feixisme i un dels més destacats filòsofs acadèmics d’Itàlia. Coautor, juntament amb Mussolini, de La doctrina del fascismo (1932). El seu pensament va incidir en el sorgiment d’una corrent filosòfica basada en l’idealisme actualista influenciada per Hegel, Sorel, Freud o Fichte. Va postular com l’objectiu del feixisme havia de ser un “Estat ètic” que havia de ser capaç d’incorporar les masses al servei dels seus ideals. Ocupà el càrrec de Ministre d’Instrucció Pública en el govern de Mussolini (1922-25). Va fundar l’Institut Nacional Feixista de Cultura. Membre del Gran Consell Feixista, s’adherí a la República Social Italiana (RSI). Va morir a mans d’un grup de guerrillers partisans. Va publicar diverses obres sobre filosofia, pedagogia i història, com també aportacions sobre el feixisme com Manifesto degli intellettuali del fascismo (1925), Fascismo e cultura (1928) i Origini e dottrina del fascismo (1929).

Ernesto Giménez Caballero

Espanyol, nascut el 2 d’agost de 1899 i mort el 14 de maig de 1988. Escriptor. Introductor i teòric del feixisme espanyol. Va col·laborar en publicacions com El Sol, Revista de Occidente o La conquista del Estado. El 1927 va crear La Gaceta Literaria, portaveu de les avantguardes artístiques de l’època. A finals de la dècada inicia la seva atracció vers el feixisme italià, que el va dur a teoritzar una versió hispànica del mateix amb el catolicisme com a mitjà de regeneració d’Occident. La seva Carta a un compañero de la Joven España es considerat el primer manifest intel·lectual del feixisme espanyol. El seu feixisme panllatí impregnat de nacionalisme espanyol pretenia esdevenir una alternativa al liberalisme i el comunisme. Milità a les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) i, posteriorment, a Falange Española (FE). Va ser ambaixador de l’Espanya franquista a Paraguai durant 14 anys. Publicà obres com Genio de España (1932), La nueva catolicidad. Teoría general sobre el fascismo en Europa (1933), Arte y Estado (1935) on explicitava com bastir una versió hispana del feixisme italià,  Camisa azul y boina colorada (1939) o Memorias de un dictador (1979).

David Irving

Britànic, nascut el 24 de març de 1938. Historiador. Un dels principals referents del negacionisme (revisionisme històric), corrent que contradiu les dades aportades per la historiografia en relació a l’Holocaust. Especialista en història militar. El neonazisme el convertí en un referent en avalar les seves teories que negaven l’extermini o el minimitzaven, motiu pel qual va impartir conferències organitzades arreu per organitzacions d’extrema dreta. La seva activitat va comportar que diversos països li vetessin l’entrada i que el 2006 fos condemnat a tres anys de presó a Àustria per negació de l’Holocaust. Ha publicat obres com Hitler’s War (1977), Denying the Holocaust (1990) o Nuremberg. The Last Battle (1996).

Pierre Drieu la Rochelle

Francès, nascut el 3 de gener de 1893 i mort el 15 de març de 1945. Escriptor i periodista. Va col·laborar amb diverses revistes, com Europe Nouvelle, Émancipation nationale, La Nouvelle Revue Françaisele, Émancipation nationale, La Nle Revue Franrope Nouvelle, .  o Révolution Nationale. El 1934 va publicar Socialisme fasciste i dos anys més tard es va afiliar al Partit Populaire Français d’inspiració feixista i liderat per Jacques Doriot. Durant la Segona Guerra Mundial va defensar la col·laboració amb l’Alemanya nazi. Quan els aliats van alliberar París es va ocultar durant gairebé un any a casa de la seva ex dona. Després de dos intents de suïcidi, finalment va reeixir en un tercer. A banda de novel·les, va publicar obres com Le jeune européen (1927), L’Europe contre les patries (1931), Doriot ou la vie d’un ovrier français (1936), Avec Doriot (1937) o Le Français d’Europe (1944) entre d’altres. El seu pensament es caracteritzà per l’obsessió vers la decadència de la civilització europea, l’antisemitisme, el republicanisme i la idea d’establir una federació d’estats al vell continent (Estats Units d’Europa), que va entendre possible amb l’expansionisme del Tercer Reich.

Ramiro Ledesma Ramos

Espanyol, nascut el 23 de maig de 1905 i mort el 29 d’octubre de 1936. Assagista i filòsof. Va ser un dels principals referents intel·lectuals en la gestació del feixisme espanyol. Admirador el nacionalsocialisme alemany. El seu pensament, antiliberal i antimarxista, es va veure influenciat per autors om Nietzsche, Spengler, Heidegger, Fichte o Hegel. Fundador el 1931 de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS). Va assentar les bases del nacionalsindicalisme espanyol i el primer en definir explícitament el feixisme espanyol. Pregonà l’exercici de la violència al carrer mitjançant milícies uniformades per assolir el poder i rebutjava la democràcia parlamentària. Va fundar els setmanaris La Conquista del estado (1931) i La Patria Libre (1935). Després de ser detingut per milicians socialistes, va ser empresonat i, finalment, afusellat.

James Mason

Nord-americà, nascut el 25 de juliol de 1952. Teòric neonazi, antisemita i supremacista blanc. Advoca per l’ús de la violència com a mètode per desestabilitzar el sistema. Amb 14 anys es va afiliar a l’American Nazi Party (ANP) i posteriorment es va alinear amb el Partit Nacional Socialista de la Gent Blanca i amb el Front d’Alliberament Nacional Socialista (NSLF), formació liderada per Joseph Tommasi on s’encarregà de l’edició del seu butlletí, Siege. Ha assessorat a l’Atomwaffen Division, una organització paramilitar neonazi dels EUA. Va recollir els seus articles en el volum Siege: The Collected Writings of James Mason (1992), un llibre de referència del moviment neonazi nord-americà.

Charles Maurras

Francès, nascut el 20 d’abril de 1868 i mort el 16 de novembre de 1952. Escriptor i polític antisemita. Va promoure el que anomenà “nacionalisme integral” i advocava per una societat ordenada i elitista. El 1899 va fundar Action Française, una formació monàrquica i antidemocràtica de la que s’erigí en el seu principal ideòleg. Va gaudir de cert renom entre determinats cercles intel·lectuals. Durant l’ocupació nazi de França va donar suport al govern de Vichy, tot i que després va acusar Pétain de treballar de forma encoberta pels aliats. Condemnat a mort per col·laboracionista el 1945, la seva pena va ser commutada per una cadena perpètua i la seva expulsió de l’Acadèmia Francesa. Seria indultat el 1952. Entre el seu llegat literari trobem obres com Les Conditions de la victoire (1916-18), Dictionnaire politique et critique (1932-33), Mes idées polítiques (1937) o L’Ordre et le Désordre (1948) entre d’altres.

Gilberto Oneto

Italià, nascut el 13 de gener de 1946 i mort el 20 de novembre de 2015. Arquitecte, periodista i escriptor. Ideòleg de l’anomenada “destra identitaria”. Als anys setanta va col·laborar com a caricaturista sota el sobrenom de Gamotta a la revista satírica La voce della fogna dirigida per Marco Tarchi i propera al Movimento Sociale Italiano (MSI). Intel·lectual de referència de la Lega Nord, des de 1995 va exercir com a director editorial dels Quaderni Padani. Ha publicat diverses obres d’arquitectura paisatgística i també de política, com L’invenzione della Padania (1997) o La Questione settentrionale. La Padania fra mito, storia e realtà (2008) entre d’altres.

Sergio Panunzio

Italià, nascut el 20 de juliol de 1886 i mort el 8 d’octubre de 1944. Ideòleg del feixisme italià. Sorgit dels cercles del sindicalisme revolucionari, del qual en va ser un dels principals exponents. Contribuí decisivament en l’adopció d’una estratègia intervencionista en la Gran Guerra. Membre del Partit Nacional Feixista (PNF), va ser escollit diputat el 1924. Va participar en els debats teòrics per dotar d’un cos doctrinal al feixisme italià que assentà les bases de l’Estat corporatiu i la seva concepció orgànica. Autor de diverses obres, com Che cos’ è il fascismo (1924), Lo stato fascista (1925), Popolo, nazione, stato (1933) o Motivi e método della codificazione fascista (1943).

Guido Pighetti

Italià, nascut el 28 d’agost de 1889 i mort el 27 de setembre de 1964. Filòsof i teòric del feixisme italià. Provinent del sindicalisme i l’anarquisme, es va adherir al Partit Nacional Feixista (PNF) en els seus inicis. Entenia els sindicats com l’eina per reeducar amb responsabilitat a la classe obrera sota el règim mussolinià. Va esdevenir, juntament amb Panunzio i Massimo Rocca, un dels principals pensadors del feixisme. Va dirigir publicacions com Il Lavoro o Il nuovo Stato. Va escriure volums com Sindicalismo fascista (1924) i Autorità e libertà (1929).

Ezra Pound

Nord-americà, nascut el 30 d’octubre de 1885 i mort l’1 de novembre de 1972. Poeta i assagista. Antisemita, anticomunista i admirador de Mussolini. Va col·laborar amb la revista Action editada per Oswald Mosley, líder del feixisme britànic. Es convertí en un dels intel·lectuals del feixisme. Advocà per la neutralitat dels EUA a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que entenia que era el resultat d’una conspiració bancària internacional. El 1945 va ser detingut per partisans italians i jutjat per traïció als EUA per col·laborar amb l’enemic i proferir consignes antisemites des de la ràdio italiana i contraries al govern nord-americà. Considerat boig es va ordenar el seu ingrés a un manicomi, on va romandre 12 anys. Retornà a Itàlia. Esdevingué un referent de l’extrema dreta contemporània, com evidencia el fet que Casa Pound Italia, grup neofeixista sorgit a Roma el 2003 s’anomenés així en honor seu.

Massimo Rocca

Italià, nascut el 26 de febrer de 1884 i mort el 22 de maig de 1973. Periodista. Diputat pel Partit Nacional Feixista (PNF) entre 1924 i 1926. Procedents del sindicalisme revolucionari. Va ser un dels principals dirigents del PNF. Fundador de la revista Critica Fascista. Va formar part del sector revisionista que reclamà respectar la legislació i limitar les pràctiques violentes. Teoritzà sobre la superació del feixisme i la concreció d’un estatisme liberal liderat per Mussolini. Després de diverses temptatives va acabar essent expulsat del PNF, tot i això es va adherir a la República Social Italiana (RSI), motiu pel qual va ser condemnat a 15 anys de presó.

Alfred Rosenberg

Alemany, nascut el 12 de gener de 1893 i mort el 16 d’octubre de 1946. Polític. Principal Ideòleg del nacionalsocialisme alemany. Teoritzà sobre conceptes com la teoria racial, l’antisemitisme i el Lebensraum (espai vital) que utilitzà per justificar la política expansionista i bel·ligerant del Tercer Reich. Va ser un dels primers afiliats del Partit dels Treballadors Alemanys (DAP), precedent del NSDAP. Va promoure la teoria que exaltava la superioritat racial de la raça ària, que vinculà amb els pobles que generaren la Civilització clàssica. Va explicitar el seu antisemitisme en obres com Der Mythus des 20. Jahrhunderts (El mite del segle XX, 1930). El seu ideari es va projectar en les Lleis de Nuremberg que permeteren la persecució dels jueus. Ocupà diversos càrrecs rellevants en l’organigrama nazi, com el de Ministre de Territoris Ocupats de l’Est. El 1945 va ser capturat per tropes nord-americanes. L’any següent va ser jutjat per promoure operacions d’extermini i condemnat a mort per crims contra la humanitat.

Miguel Serrano Fernández

Xilè, nascut el 10 de setembre de 1917 i mort el 28 de febrer de 2009. Filòsof, assagista i ocultista. Màxim referent del hitlerisme esotèric juntament amb Savitri Devi. Exercí com a propagandista del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. S’adherí al Movimiento Nacional-Socialista de Chile (MNSCh). El seu pensament es caracteritzà per l’antisemitisme, l’esoterisme i el supremacisme blanc. Fou diplomàtic i exercí com ambaixador a l’Índia i Iugoslàvia. Esdevingué una figura de referència del neonazisme a nivell internacional. Autor d’una trilogia sobre Hitler: El Cordón Dorado: Hitlerismo esotérico (1978), Adolf Hitler, el último avatara (1984) y Manú: por el hombre que vendrà (1991) i d’un llibre d’homenatge a León Degrelle, Nuestro honor se llama lealtad (1994).

Jean-Francois Thiriart

Belga, nascut el 22 de març de 1922 i mort el 23 de novembre de 1992. Polític i ideòleg de l’extrema dreta. Inicialment va militar en organitzacions socialistes. A la Segona Guerra Mundial es va incorporar a Fichte Bund, una associació nacionalsocialista, antisemita i anticomunista. Va participar també en l’associació Les Amis du grand Reich Allemand, integrada per col·laboracionistes. Després de la guerra va ser empresonat. Als anys seixanta va reprendre l’activitat política en adherir-se al Mouvement d’Action Civique (MAC). Teoritzar sobre el nacionalisme paneuropeu i la necessitat d’unificar el vell continent, que entenia que era el bressol de la civilització occidental. S’oposà a la immigració, però també a  l’imperialisme nord-americà i les polítiques de la Unió Soviètica (tercerposicionisme). Va fundar Jeune Europe. També va col·laborar amb el Front européen de libération (FEL) i, fins i tot, amb l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) als anys setanta. Va assessorar a Alexandr Duguin i els nacional-bolxevics russos.

Pierre Vial

Francès, nascut el 25 de desembre de 1942. Medievalista i filòsof. Teòric de la Nouvelle Droite. El 1960 es va afiliar al Mouvement National du Progrès liderat per Dominique Venner. Nou anys després participa a la fundació del Groupement de recheche et d’études pour la civilisation européene (GRECE), tot i que se’n va distanciar arran de diverses desavinences amb Alain de Benoist. El 1988 ingressà al Front National (FN). Va exercir com a regidor a Villbeurbanne i conseller regional a Rhone-Alpes. El 1994 va fundar Terre et Peuple, una associació identitaria que promou les arrels paganes dels pobles europeus. Quatre anys més tard abandona el partit de Le Pen per integrar-se al Mouvement national républicain (MNR), una escissió del FN encapçalada per Bruno Mégret. El 2001 abandona la formació per presentar-se de nou a Villeurbanne sota l’empara de nou del FN. També va cofundar, juntament amb el Bloc Identitaire, el Conseil représentatif des associations blanches (CRAB). Entre les seves obres destaquen llibres com Une Terre, un Peuple (2000) o Rites païens du berceau à la tombe (2014) entre d’altres.

Dominique Venner

Francès, nascut el 16 d’abril de 1935 i mort el 21 de maig de 2013. Historiador i escriptor adscrit a la Nouvelle Droite. Teòric del nou nacionalisme francès. Membre de Jeune Nation. Empresonat per la seva participació a l’Organisation de l’armée secrète (OAS), l’organització paramilitar que defensava la presència francesa a Algèria. El 1963 va crear juntament amb Alain de Benoist Europe-Action i participà a la fundació del Groupement de recheche et d’études pour la civilisation européene (GRECE). Va dirigir la publicació Enquête sur l’histoire i el 2002 va fundar La Nouvelle Reveu d’Histoire. Va publicar obres com Pour une critique positive (1963), Le Coeur rebelle (1994), Histoire critique de la Résistance (1995) i Histoire du terrorisme (2002) entre d’altres. Es va suïcidar disparant-se un tret a la catedral de Notre Dame de París per “despertar les consciències adormides”.

Valery Yemelyanov

Rus, nascut el 1929 i mort el 1999. Acadèmic i traductor d’àrab. Teòric de referència del nacionalisme rus. S’especialitzà en l’estudi del sionisme. Va ser professor de l’Institut de Llengües Estrangeres Maria Theresa de Moscou d’on va ser expulsat després de publicar el llibre Desionizatsiya (1979) on exposava les seves tesis antisemites. Membre de la societat Znaniye que promou l’antisemitisme. Va ser expulsat del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) pel seu discurs antisemita i violar la disciplina del partit. Va teoritzar al voltant del que s’anomenà Identitat Cristiana i els possibles orígens eslaus dels galileus i sobre un hipotètic complot internacional ordit per “jueus i maçons per enverinar la cultura russa”. Advocava pel retorn al paganisme. Va col·laborar amb publicacions com Nash Sovremennik. El 1980 va ser jutjat i condemnat a sis anys de presó per haver assassinat a la seva dona amb una destral. Va ser internat, però, en un manicomi fins el 1987. Després de sortir en llibertat va participar en la fundació de Pamyat (Memòria), formació ultranacionalista russa de la que seria expulsat per la seva visió poc ortodoxa de la religió. Llavors va fundar una organització pagana, el Front Universal Anti-sionista i Anti-maçònic.

Últimes Notícies