Extrema Esquerra : Líders

Abimael Guzmán: Presidente Gonzalo, fundador i líder del grup Sendero Luminoso. Nat a Areqipa, Perú, el 1934. Fill natural, d’un ric comerciant de la localitat i una jove, aquesta el va abandonar quan tenia 8 anys, deixant-lo a càrrec d’un oncle. El seu pare es va fer càrrec de les despeses i formació, com feia amb tots els fills, dels quals una desena eren de diferents dones. Va fer-lo estudiar a La Salle, on sobresortia com a bon estudiant. i va ingressar a la Universitat a Arequipa on es va llicenciar en Dret i Filosofia. El 1962 va començar a exercir com a professor a la Universitat de San Cristóbal de Huamanga. Tot i que l’interès per la política li venia de l’època d’estudiant, va ser en aquesta universitat on va profunditzar en el marxisme-leninisme i va començar una activitat sectària de control ideològic de professors i estudiants com a cap de personal, així com de creació d’un petit però molt compacte grup de seguidors. Quan va morir el Che Guevara a Bolívia, va qualificar-lo de “tipejo”, i va denunciar la Cuba de Castro com a “estat burgès avançat”. En l’ambient d’esquerra revolucionària de la universitat, una declaració així va causar un fort impacte. El 1963 va abandonar el Partit Comunista de Perú encapçalant la facció Bandera Roja, on diu seguir les passes del fundador del Partit Comunista, Mariategui, a qui el partit hauria traït. El 1965 va viatjar a Xina, on va estudiar les doctrines maoístes l’Escola Político-Militar de Nan Kin, a més de rebre entrenament militar. Ja en la clandestinitat, es dedica a tasques polítiques i és detingut i empresonat en un parell d’ocasions. El 1969, després d’intrigues internes, a Bandera Roja, forma el Partido Comunista de Perú-Sendero Luminoso. Eren 12 persones. Feia anys, però, que els seus seguidors feien tasques de proselitisme amb els camperols de les zones andines, oblidats pel governs i explotats pels terratinents, a més de patis abusos per part de la policia. El 2 d’abril de 1980 s’instaura la 1a Escuela Militar de Sendero Luminoso, en la que l’adhesió política sectària era la prima i més important passa. Guzmán triga en desenvolupar la lluita armada perquè no creu en la teoria foquista del Che Guevara, i fa un treball polític durant anys amb la població local abans de plantejar l’ús de la violència. El 17 de maig de 1980 es va produïr el primer atac de Sendero Luminoso en un atac a un local electoral. En les següents setmanes es van anar incrementant els atacs, incloent la tortura i assassinat d’un terratinent i un dels seus treballadors, de 19 anys. Molts dels primers militats de l’organització, i líders guerrillers, eren mestres formats a la universitat de San Cristóbal que havien passat anys treballant amb els camperols indígenes, ajudant-los i adoctrinant-los. Amb molt poc armament, sense utilitzar uniformes, i confonent-se amb la població, l’organització va ser capaç de sobreviure a la reacció governamental, que va arribar de forma indiscriminada amb assassinats i tortures. Guzmán va ser el líder indiscutible de l’organització fins a la seva detenció el 12 de setembre de 1992. Va ser jutjat i sentenciat a cadena perpètua. El 1993 va oferir un acord de pau al govern, després que aquest li va permetre reunir als líders empresonats en una sessió del Comitè Central del Partit. La immensa majoria de l’organització va seguir la consigna, i unes poques cèl·lules van tractar de prosseguir les activitats, però van anar desapareixent. Guzmán ha estat jutjat dos vegades més, sempre amb idèntica sentència, la cadena perpètua. Està reclòs a la presó militar de Callao de per vida.