Radicalització i models relacionats

La Prevenció és el millor mètode per a evitar la difusió i adhesió a ideologies d’odi i violentes. En una societat en que tenim assumit que l’actuació reactiva significa que s’ha fallat en la prevenció, cal reforçar les actuacions en aquesta.

La radicalització és un procés diferent en cada individu, i la implicació en accions violentes sempre es deriva d’una prèvia radicalització i assumpció d’una ideologia violenta.

Extremisme.org és un mitjà que treballa en la prevenció de processos de radicalització en dos línies, la informació als interessats en aquests processos i, la participació en la resolució de casos.

La radicalització és un fenomen complex i, com a tal, no existeix una única definició. De tota manera, prendre una definició com a punt de partida és necessari de cara a comprendre millor aquest fenomen. En aquest sentit, podem definir la radicalització com un procés mitjançant el qual les creences, els sentiments i els comportaments es fan extrems en suport d’un conflicte intergrupal i de la violència.

Aquesta definició, alhora, introdueix un terme relacionat i de confusa interpretació que cal explicitar: l’extremisme. La paraula radical no té significat por si mateixa, ja que aquesta dependrà del que es consideri “normal” en una societat en un determinat període temporal. D’aquesta manera, les creences, sentiments i comportaments extrems serien aquells que no son “normals”; és a dir, aquells son extrems, entesos com a poc freqüents i/o amb una intensitat superior. Per tant, allò que s’allunyi de la norma és el que es considera extremo i l’adopció de certes creences o comportaments pot ser vista com una radicalització sempre que no es correspongui amb allò que les altres persones dintre d’aquella societat consideren “normal”.

Si bé l’extremisme és entès com l’abandonament de les normes imperants, fet freqüent si comparem diferents cultures i ideologies polítiques i religioses, aquest no implica violència. En conseqüència, cal tenir en compte un altre concepte clau: l’extremisme violent. L’extremisme violent seria la desviació de les normes de conducta i implicaria l’ús de la violència en qualsevol de les seves formes.

Segons aquestes definicions i tractant d’integrar-les, la radicalització seria un procés mitjançant el qual es podria arribar a l’extremisme violent; això és, l’ús de la violència per a donar suport un conflicte entre diferents grups. Per tant, trobem un nou terme, la radicalització violenta, que serveix per a distingir una radicalització ideològica (de les creences), per la qual es dona suport però no s’exerceix la violència, d’una radicalització que porta a l’ús de la violència.

Finalment, trobem el terme oposat, la desradicalització. La desradicalització consisteix en el procés invers, l’abandonament de les creences, els sentiments i els comportaments extrems. Como és de suposar, aquest procés és complicat d’aconseguir i normalment es produeix un abandonament dels comportaments sense que s’abandonin les creences o, com a mínim, no en tota la seva intensitat. Això s’anomena, per a diferenciar-lo de la desradicalització: deslligament.

Prevenció i resiliència

En la lluita contra la radicalització apareixen diferents termes que és necessari diferenciar. En el seu conjunt, les accions destinades a lluitar contra la radicalització s’anomenen de Prevenció/Lluita contra l’Extremisme Violent, tot i que, de manera comú s’empra el terme anglòfon: Preventing/Countering Violent Extremism (P/CVE). Aquest terme engloba totes les iniciatives destinades a prevenir i intervenir en els processos de radicalització per a frenar l’aparició de l’extremisme violent.

En un intent de categoritzar totes aquestes iniciatives, s’utilitza el model mèdic de prevenció en salut. Aquest model distingeix entre prevenció primària, secundaria i terciària depenent de si la malaltia o trastorn està present i del risc de patir-lo.

La prevenció primària engloba les intervencions que tenen com a objectiu prevenir la malaltia o trastorn abans que es manifestin. En el cas de la radicalització, l’objectiu d’aquestes intervencions es dirigeix a evitar que individus i comunitats simpatitzin amb l’extremisme violent abans que es vegin immersos en un procés de radicalització.

La prevenció secundaria designa les iniciatives que es dirigeixen a persones considerades “en risc” de malalties o trastorns específics. En el caso de la radicalització, aquestes intervencions es dirigeixen a aquells “en risc” d’involucrar-se en l’extremisme violent (per exemple: segons la seva edat, gènere, afiliacions o comportaments) utilitzant iniciatives que intenten canalitzar-los en direccions alternatives.

La prevenció terciària es correspon amb les iniciatives que tenen com a objectiu disminuir l’impacte de malalties i trastorns existents. En el cas de la radicalització es refereix a les iniciatives que tenen per objectiu influir positivament en les actituds i/o comportaments de les persones que estan (o van estar) involucrades en l’extremisme violent. Aquestes intervencions es corresponen amb els termes prèviament definits de desradicalització i deslligament.

Respecte a la prevenció primària i secundaria, existeixen, principalment, tres tipus d’activitats que contribueixen a la prevenció: augmentar la consciencia, generar resiliència individual y crear coherència comunitària.

Augmentar la consciència consisteix en explicar els perills, les conseqüències i els processos subjacents a la radicalització i l’extremisme violent. El principi d’aquesta forma de prevenció estableix que contar amb coneixements sobre la radicalització servirà per a que els individus seguin capaços de reconèixer i detenir els processos de radicalització.

Generar resiliència individual es basa en fomentar certes habilitats i aptituds. Aquestes habilitats proporcionarien als individus els recursos necessaris per a frenar i detenir per si mateixos les influències per a entrar en un procés de radicalització. Algunes de les habilitats més comunes per a fomentar la resiliència són el pensament crític i la intel·ligència emocional.

Crear coherència comunitària consisteix en estrènyer els llaços i les relacions dels individus dintre d’una mateixa comunitat. Aquesta unió dels individus proporcionaria xarxes d’ajut i fomentaria que les normes y valors fossin els mateixos per a tots els individus dintre d’aquesta comunitat. Aquestes connexions evitarien la influència de valors i normes extremistes.

Finalment, cal destacar que la resiliència individual i la coherència comunitària estan enfocades en la resiliència, ja sigui des d’un nivell individual o grupal. Per tant, la resiliència és un terme central dintre de la prevenció, pel que és necessari definir-la. La resiliència s’entén com la capacitat d’adaptació que permet millorar els resultats després d’una pertorbació o, en altres paraules, tornar a un estat d’equilibri després d’algun tipus d’estrès o adversitat. Més recentment, la resiliència també s’ha associat a un sistema que pot adaptar-se o transformar-se davant l’estrès o l’adversitat.