Abdulah Azzam

Abdulah Azzam (1941- 1989) Nascut en un poblet prop de Jenin, a Cisjordània, de ben jove va unir-se als Germans Musulmans, organització en que va participar activament . Estudiant destacat, va cursar estudis i va treballar com a professor a Jordània fins que va retornar a Cisjordània, on va exercir com a mestre fins que va anar a estudiar, el 1963, jurisprudència islàmica a Damasc.

A Cisjordània va exercir com a Imam i mestre fins que va marxar el 1967, fugint de l’ocupació israeliana del territori, com a conseqüència de la guerra dels Sis Dies. Es diu que va participar en activitats militars contra l’ocupació , però que les discrepàncies amb l’orientació marxista de les organitzacions palestines, especialment l’OAP, el van dur a traslladar-se a Egipte per a doctorar-se en Dret Islàmic.

El 1973, ja doctorat, va tornar a Jordània per a exercir de professor a la Universitat d’aquest país. En va ser expulsat tres anys més tard pel seu radicalisme, però va ser acollit a Aràbia Saudita com a professor a la universitat King Abdul Aziz de Jedda. En aquesta hi estudiava Ossama bin-Laden, i és possible que en fos professor . El 1979 va ser expulsat de la universitat, probablement a causa dels fets que van tenir lloc aquell any en una ocupació i sagnant assalt posterior del recinte sagrat de la Meca per part d’un grup radical inspirat per la revolució iraniana.

La reacció d’Azzam va ser la d’emetre, aquell mateix any, la fatwa, Defense of the Muslim Lands, en que proclamava l’obligació de combatre contra els soviètics a Afganistan, i va anar a viure a Pakistan per a estar a prop d’aquest conflicte. En aquesta fatwa, Azzam va aconseguir, malgrat l’expulsió de la universitat, que els més destacats Ulemes de la península aràbiga li donessin suport.

Com és habitual, l’obra comença amb una apel·lació al passat idealitzat de l’Islam, així com a greuges patits des que el darrer Califat entra en decadència i desapareix. El primer capítol comença amb una cita de d’Ibn Taymiyya, el que demostra la continuïtat ideològica a que ens referim constantment en aquest treball: “La primera obligació després de l’Iman (pregar) és  repel·lir l’enemic agressor que assalta la religió i els assumptes mundans”.

Establerta la base religiosa, tal com hem vist en tots els autors que analitzem aquí, Azzam passa a donar la seva visió en relació al tema que tracta: “Una de les obligacions més importants perdudes es la obligació oblidada de la lluita. A causa de que està absent de les condicions presents dels Musulmans, s’han convertit en brossa en les aigües inundades”.

I a partir d’aquí explica el que entén per gihad ofensiu i gihad defensiu:

“Gihad ofensiu (quan l’enemic és atacat al seu propi territori).

Quan els Kuffar  no estan reunint-se per lluita contra els Musulmans, la lluita es converteix en Fard Kifaya amb el requisit mínim de posar als creients vigilant les fronteres i enviant l’exercit al menys una vegada a terroritzar als enemics d’Allah. És un deure de l’Imam el reunir i enviar una unitat de l’exèrcit a la terra on hi ha la guerra una o dues vegades cada any. D’altra banda, es responsabilitat de la població Musulmana  ajudar-lo, i si ell no envia un exercit, està en pecat (Haashiyat Bin Aabideen 3/238).

I els ulemes han mencionat que aquest tipus de Gihad es per mantenir el pagament del Jizya.  Els erudits de les principals regions també han dit: El Gihad és Da’wah amb força i és obligatori fer-lo amb totes les capacitats disponibles, fins que només quedin Musulmans o persones que s’han sotmès al Islam (Hashiyat Ash Shouruni i Ibn al Qasim a Tahfa al Mahtaj ala al Minhaj 9/213).”

Gihad defensiu:

Això és expulsar els Kuffar de les nostres terres i es Fard Ayn , un deure obligatori sobre tot. és la més important de les obligacions i sorgeix en les següents condicions:

A)        Si els Kuffar entren en territori Musulmà.

B)        Si les línies comencen a apropar-se a la batalla i comencen a apropar-se una a l’altra.

C)        Si l’Imam crida a una persona o poble per marxar, llavors han de marxar.

D)        Si els Kuffar capturen i empresonen un grup de Musulmans”

Aquesta és la interpretació ortodoxa, històrica, que prové dels primers temps de l’Islam, però cal situar-la a finals del S. XX, i això és el que desenvolupa Azzam, partint sempre d’aquesta interpretació integrista, i buscant, a més, el suport de les quatre escoles de jurisprudència islàmica, amb les cites de Taymiyya com a major suport intel·lectual al que desenvolupa.

La importància d’aquest paràgraf és la distinció entre Fard Kifaya i Fard Ayn, que estableixen el grau d’obligació que té un musulmà en la defensa de l’Islam i els musulmans, i especialment la distinció entre el gihad defensiu i l’ofensiu. Aquests darrer no és obligatori, però el defensiu, el mandat d’expulsar els infidels de “terra musulmana”, si. Això justifica no tant sols el gihad a Afganistan, sinó en tot territori que sigui, o hagi estat, o es consideri d’alguna manera, territori musulmà. És també una concepció profundament imperialista. Qualsevol territori que sigui conquerit per una força islàmica, ho serà per sempre, sense volta enrere. Aquesta concepció de l’Islam com a religió amb drets superiors no pot més que donar pas a una ideologia com el gihadisme, ja que entén el món com un espai que l’Islam ha de dominar per mandat diví. No és retòrica, és una realitat que s’ha anat estenent per tot el planeta i que es troba en expansió.

A nivell doctrinal, aquesta concepció és tant ortodoxa com reaccionària.

La importància d’aquest text és que afirma que l’obligació del gihad està per damunt de permisos paterns, del marit –si entenem que en aquest context es considera a la dona com a musulmana, o potser cal excloure-la directament del fet militar, però això no es diu en cap moment explícitament-, i dels xeics i Ulemes. Aquesta transgressió del funcionament tradicional de les societats musulmanes és una absoluta novetat, que si bé, certament, té una base en la història islàmica, especialment en la figura dels “emigrants” que van seguir al Profeta, no és menys cert que ataca les institucions de la societat tradicional, un fet que explica la renovació ideològica que implica el gihadisme en tant que superador, malgrat tot, de les estructures tradicionals de les societats islàmiques i especialment de la societat àrab.

Per a cloure el text, Azzam afirma que no es pot establir cap treva amb els infidels fins que no s’hagi establert l’Estat Islàmic, i és, a partir d’aquest moment en que, sota determinades condicions, es podran signar treves: “està permès fer tractats de pau, si el tractat es beneficiós pels Musulmans, però sota la condició que no hi hagi cap clàusula dins el tractat que l’anul·li o el corrompi” .

Aquesta treva seria, en realitat una acceptació de derrota humiliant per a l’enemic, en aquells casos en que sigui possible, ja que assenyala que no hi pot haver cap pacte o treva en la qüestió de Palestina, però si en l’afganesa. De fet, tal i com està escrit, no hi pot haver pacte amb els jueus, però si amb els russos; El racisme és evident, malgrat que l’Exèrcit Roig no estava format només per russos, un fet que no deixa de ser curiós, ja que no entenem perquè utilitza l’autor aquesta denominació, enlloc d’anomenar-los soviètics, que reflectiria millor la realitat. Una possibilitat és que, amb els russos, en tant que nació cristiana, es pot pactar, però amb els soviètics –que representen una ideologia laica-, no.

Com dèiem, les condicions per a la treva contenen demandes que semblen fora de la realitat, però si observem els diferents règims islàmics, no ho són tant. Així, a més d’una retirada absoluta, es prohibeix tot allò que pugui afeblir la xaria, tampoc seguir altres cultes o mantenir temples religiosos no musulmans: “No està permès contraure una condició que permeti l’exposició de les pràctiques del Kuffar a les terres Musulmanes. Per exemple, permetent la construcció d’esglésies, monestirs o la circulació de missioners, tot el que pugui crear Fitnah pels Musulmans i corrompi les seves creences” .

L’obra acaba amb una apel·lació final a la fe autèntica i als bons cors que l’acullen, els millors dels quals són els que lluiten i esdevenen màrtirs en el gihad: “Oh Alà, fes que vivim en alegria i morim com Shaheed i uneix-nos al voltant el grup de Mustafa. La Glòria sigui amb tu, Oh Alà, i les alabances. Dono fe que no hi ha més deu que tu. Busco el teu perdó perquè em penedeixo”.

Entre el 1980 i el novembre de 1981, Azzam s’insta·la a Pakistan, on imparteix docència a la International Islamic University, a Islamabad. Mesos més tard es trasllada a Peshawar, ciutat propera a la frontera Afganesa. Allà va fundar la Maktab al-Khidamat, “Oficina de Serveis”, a la que es va unir un jove milionari saudita amb alts contactes en la jerarquia d’aquest país, Ossama bin-Laden. La Maktab al-Khidamat recollia fons per als mujahidins i també servia de canalització dels voluntaris, establint cases d’acollida i repòs.

Durant els anys de guerra contra els soviètics, Azzam va exercir de líder espiritual així com d’eficaç organitzador, efectuant gires de captació de voluntaris i finançament per a unir-se al gihad afganès.

El 1987 va publicar Join the Caravan, un text propagandístic en que eleva la crida inicial a lluitar a Afganistan. Escrit vuit anys després de la fatwa que hem citat anteriorment, Join the Caravan vol reforçar la necessitat de la guerra a Afganistan i de seguir convencent als musulmans que s’hi uneixin.

L’obra està dividida en dues parts, i finalitza, tal com fa a Defense of the Muslim Lands, amb una sèrie de respostes a qüestions que li plantegen musulmans d’arreu respecte al gihad a Afganistan.

Escrit vuit anys després de la fatwa que hem analitzat anteriorment, Join the Caravan vol reforçar la necessitat de la guerra a Afganistan i de seguir convencent als musulmans que s’hi uneixin.

L’obra està dividida en dues parts, i finalitza, tal com fa a Defense of the Muslim Lands, amb una sèrie de respostes a qüestions que li plantegen musulmans d’arreu respecte al gihad a Afganistan.

La primera part té com a títol, “Reasons for Jihad” (“Raons pel Gihad”), i està dividida en els següents punts:

“1. De manera que els Infidels no dominin.

2. Per la falta d’homes.

3. Por al Foc Infernal

4. Acomplir la obligació del Gihad i respondre a la crida del Senyor.

5. Seguir els passos dels Pietosos Ancestres.

6. Establir una fundació sòlida com a base per l’Islam.

7. Protegir aquells que estan oprimits a la terra.

8. Desitjant el martiri.

9. Un escut per la Ummah, i una manera de treure la desgràcia d’ella.

10. Protegir la dignitat de la Ummah i repel·lir la conspiració dels seus enemics.

11. Preservació de la terra i protecció de la corrupció.

12. Seguretat als llocs de culte Islàmics.

13. Protecció de la Ummah del càstig, desfiguració i l’exili

14. La Prosperitat de la Ummah i l’excedent dels seus recursos.

15. El Gihad es el cim més alt de l’Islam.

16. El Gihad es la manera més excel·lent de culte i per mitjà d’aquesta els Musulmans poden arribar al més alt nivell ” .

Aquestes són les raons principals per a unir-se al gihad afganès, cada una de les quals és analitzada i explicada amb extensions força diferents, i sempre farcides de versos alcorànics i hadits per tal de donar credibilitat i força a les afirmacions de l’autor.

La lògica que hi ha darrere la gran diferències d’extensió en el tractament dels diferents punts depèn de la importància que aquests tenen en el context de la guerra d’Afganistan. Així, sorprèn, en principi, que el primer punt, que fa una crida a que els no-creients no dominin el món, quedi ventilat amb una aleia i una frase de comentari, i el número 2, l’escassetat d’homes, tingui dos pàgines llargues. Però és que, com dèiem, les necessitats immediates a Afganistan són les raons que hi ha darrere aquest text, i d’aquí que hi hagi una llarga exposició de la situació a Afganistan, de la necessitat d’homes pel gihad, i de no obeir als que aconsellen no unir-s’hi.

Azzam presenta el gihad  en tant que fet religiós, i per aquesta raó té una importància especial que transcendeix el simple combat, tal com fan la resta d’autors que hem vist. A més, recorda que tot territori que ha estat musulmà, ha de ser alliberat, i mentre no és així, recau el pecat sobre els musulmans. Aquesta és una mostra clara del nacionalisme-religiós, en la seva versió imperialista.

La segona part acaba amb unes conclusions, que recullen, un cop més, el que s’ha dit fins ara, és a dir, l’obligació religiosa d’unir-se al gihad, la glòria que s’aconsegueix així, etc, i amb unes interessants “Notes per a aquells que vinguin al gihad”. Aquestes tenen un sentit eminentment pràctic, que van dirigides a que els voluntaris no tinguin enfrontaments amb els afganesos. Entre aquestes, es recorda, amb un to paternalista, que els afganesos només coneixen l’escola hanafí, i que això ha de ser respectat. També es defineixen els afganesos i com cal comportar-s’hi.

La tercera part, probablement un afegit per a edicions posteriors a la primera -ja que en el pròleg a la primera edició només hi apareixen citades les dos anteriors-, porta el nom  “Clarificacions sobre la qüestió del gihad avui”. D’una banda fa un nou resum del ja tractat, i després segueix amb les recomanacions als voluntaris, enmig de cites de textos que tracten de donar legitimitat al que afirma l’autor.

Totes elles, com no podia ser d’altra manera, van destinades a ajudar a convèncer a unir-se al gihad, ja que no tant sols fan falta combatents físics, sinó també en altres camps, com infermeria o logística. El primer punt és especialment interessant, ja que Azzam afirma que la por a la detenció, tortura i assassinat per part de les autoritats del seu país, no ha de refrenar ningú, ja que l’obligació de fer el gihad prové directament d’Alà.

Pel que fa a les dones i als que tenen alguna minusvalidesa, queden en el mateix pla, en la logística. I els que tenen família, la primera recomanació lògica, han d’assegurar el sosteniment de la seva família abans d’unir-se al gihad.

El conjunt del text és doncs, la posada al dia de la fatwa emesa vuit anys abans, però sense el suport dels Ulemes que hi havia en el primer cas. Políticament les coses estaven canviant, el col·lapse del règim soviètic començava a ser evident, tant com ho era el revival islamista i la força que aquest començava a mostrar. Azzam era un teòric i un activista a les portes del S. XXI, i va deixar un importantíssim llegat

Les dues obres que hem analitzat, malgrat no ser de gaire profunditat intel·lectual, van tenir una gran repercussió i són citades sovint pels gihadistes com a eines ideològiques. La importància religiosa del gihad, l’obligatorietat, en tant que deure religiós, de participar-hi, el martiri, la mística del combat contra els infidels i en defensa de l’Islam, són en la base de la violència gihadista així com ho és atacar territoris no musulmans: “La inclusió de terres que no han estat governades per un Estat Islàmic durant generacions en la definició d’Azzam de territori Islàmic, no és inusual. 

L’activitat propagandística d’Azzam no acaba en aquestes obres, disposava d’una publicació, de nom aclaridor, al-Jihad, en la que publicava articles que anaven redefinint segons les necessitats, les teories elaborades en les fatwes analitzades.

El novembre de 1989, Abdulah Azzam va ser assassinat per l’explosió d’un cotxe bomba quan sortia de la mesquita, en un dels primers episodis de la posterior sagnant guerra civil entre els mujahidins afganesos, malgrat que hi ha teories vàries sobre l’autoria de l’atemptat que van del propi bin-Laden fins al Mossad israelià o la CIA nord-americana. Però tenint en compte que Azzam donava suport a Massoud, i que Zawahiri havia publicat pamflets contra Azzam, és probable que fos eliminat pels que posteriorment donarien suport als Talibans i conformarien part d’Al-Qaeda.

Un cop mort, Azzam podia ser reclamat com a màrtir per totes les faccions, com així ha estat. En la configuració del gihadisme, Azzam, té una importància tant ideològica, que hem vist en els seus escrits, com organitzativa, ja que les xarxes de suport als mujahidins afganesos van servir per a construir la xarxa global d’Al-Qaida.

“Desde su perspectiva salafista, Azzam afirmaba que cualquier lectura estricta de las fuentes sagradas en el contexto de su tiempo dejaba claro el carácter obligatorio de la yihad en defensa de la tierra del Islam; no cumplir este precepto era una falta similar a no orar o no respetar el ayuno” (DE LA CORTE, L., JORDÁN, J., La yihad terrorista, Editorial Síntesis, Madrid 2007)

“Abans que ell, altres autors islamistes contemporanis també havien cridat a la jihad, però això només tenia un efecte retòric, ja que no existia una massa organitzada de fidels per posar-la en pràctica. La jihad per a l’alliberament de Jerusalem, per exemple, no era gaire cosa més que el guarniment religiós de l’estat de guerra amb Israel, de manera que els estats àrabs del camp de batalla (i l’OAP, en menor mesura) se’n reservaven el control, en funció d’imperatius polítics o nacionals, sense que això es correspongués, fins a la intifada del desembre  de 1987, amb cap aixecament popular. Ara bé, la predicació d’Abdal·là Azzam es produeix en tot un altre context, ja que allò que predica va seguit d’efectes. Ell s’adreça a activistes provinents del conjunt del món musulmà, principalment àrabs (entre vuit mil i vint-i-cinc mil persones segons les estimacions), que hi han anat per pròpia iniciativa, sense estar dirigits per cap estat, i que tenen accés a armes i camps d’entrenament” (KEPEL, G., La Jihad. Expansió i declivi de l’islamisme, Empúries, Barcelona 2002)

Últimes Notícies